Esdeveniments importants

Són molts els esdeveniments importants en la història de la institució, dels quals esmentem solament els més destacats.

Inauguració del Liceu

El 4 d’abril de 1847 tingué lloc la funció inaugural amb una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa de tipus andalús titulada Rondeña, del músic Josep Jurch, i una cantata en italià de Joan Cortada i música de Marià Obiols titulada Il Regio Imene. Aquesta estructura d’espectacles diversos perdurà fins als anys 80 del segle XIX.

L’incendi del 1861

El 14 d’abril del 1861 es declarà un incendi, que destruí totalment la sala i l'escenari. La reconstrucció, sota la responsabilitat de Josep O. Mestres, dins la tònica del primer edifici, durà només un any. El teatre es reobrí el 20 d'abril de 1862.

Bombes anarquistes el 1893

La funció social del Teatre com a brillant aparador de la burgesia industrial i financera de la Barcelona de l'època el convertí en símbol d'aquesta oligarquia i en un dels punts de mira dels moviments de revolta social del moment, liderats per l'anarquisme: el 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada, mentre es representava el Guillaume Tell de Rossini, l'anarquista Santiago Salvador llançà dues bombes Orsini sobre la platea, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. 

La República nacionalitza el Liceu

Al començament de la Guerra Civil (1936-1939), el Liceu fou nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya, de cara a la seva protecció. El 1939, a l'inici de la dictadura franquista, retornà als antics propietaris en el mateix règim de sempre.

L’edifici de la Rambla

L'èxit del Liceo Filarmónico, juntament amb la voluntat d'un grup de membres destacats de la burgesia barcelonina, dirigit per Joaquim de Gispert i d'Anglí, portaren a la construcció d'un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat, que ha perdurat al llarg de més d'un segle i mig, al solar de l'antic convent dels trinitaris de la Rambla. Aquest teatre havia de fer possible el manteniment de dues companyies: una de declamació –teatre de text- i l’altra de cant italià –òpera. Aquesta orientació es mantingué, de fet, fins als anys 80 del segle XIX.
El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d'abril de 1847, fou bastit segons els plànols de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, ajudat aviat per Josep Oriol Mestres. La primera òpera arribà dies més tard, el 17 d’abril, amb Anna Bolena.

El projecte es finançà mitjançant accions mercantils —que comportaven la propietat privada d'una bona part de les llotges i butaques del futur teatre— que donaren lloc a la Societat del Gran Teatre del Liceu, dita «Societat de Propietaris», la qual esdevingué des del 1855 responsable única del Gran Teatre del Liceu en separar-se jurídicament del Conservatori del Liceu.

L'explotació del Teatre fou confiada des del principi a empreses concessionàries dels espectacles, que tenien l'obligació d'oferir un nombre determinat de representacions i rebien, a canvi, els ingressos de la venda de les localitats no adscrites a la Societat. Aquesta situació perdurà fins al 1980.

Els autors més representats de la primera etapa del Liceu foren Rossini, Bellini, Donizetti i, des del primer any, Verdi, l’autor més representat en la història del Teatre. Però l’òpera francesa tingué també una presència important, mentre que l’alemanya era testimonial, igual com la d’autors catalans.

Durant el Modernisme, el Liceu es convertí, inequívocament, en un teatre d’òpera que introduïa les novetats europees, i ben aviat es posicionà com un teatre wagnerià. Les temporades s’estructuraven en tres períodes: la d’hivern, la de quaresma –en què no s’interpretava òpera- i la de primavera.

En el període d’entreguerres fou important la figura de Joan Mestres Calvet, que situà el Teatre com un referent europeu. La introducció i l’èxit de l’òpera russa és potser el fenomen artístic que singularitza el període, a banda del creixent èxit del verisme. A més, el Liceu va acollir directors com Otto Klemperer, Bruno Walter, Felix Weingartner, Clemens Krauss, Georges Sébastian o Hans Knappertschush i grans veus com Geneviève Vix, Elisabeth Schumann, Toti dal Monte o Lauritz Melchior.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), el Teatre fou nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya, de cara a la seva protecció, però les condicions polítiques europees i del país feren difícil la seva vida artística. Durant la dictadura de Franco, el Liceu tornà als seus antics propietaris, un sector social eminentment conservador, que considerava el Teatre com un espai privatiu de la seva classe, però que tingué el mèrit indiscutible de mantenir viva la institució, que no rebia cap subvenció de l’Estat.

Durant l’etapa dirigida per Joan Antoni Pàmias (1947-1980), fets artístics destacats foren la visita del Festival de Bayreuth l’any 1955, a banda de ser el període d’or de les veus: Victoria de los Ángeles, Renata Tebaldi, Maria Callas, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Manuel Ausensi o Jaume Aragall. El ballet prengué una importància especial, i cal recordar les escenografies de Josep Mestres Cabanes.

La creació del Consorci

El règim econòmic que regia el Teatre es mostrà inviable a partir del darrer quart del segle XX. El 1980, el primer govern de la Generalitat de Catalunya, davant el perill de desaparició d'una institució del prestigi cultural internacional del Liceu, creà, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, als quals s'afegiren en posterioritat la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura (1985 i 1986), el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que se’n féu càrrec de la gestió i explotació. 

Es dugueren a terme una sèrie d’accions per donar nou prestigi al Teatre: contractació de nous efectius de cor i orquestra, programació de produccions escenogràficament brillants i amb uns cast de primera línia, que atragué de nou al públic en un clima d’optimisme. Progressivament, el Liceu s’obrí a les tendències escèniques centreeuropees i americanes, dins dels nous corrents de dramatúrgia, sense abandonar la gran tradició de les veus.

L’incendi del 1994 i la construcció de l’edifici actual

L'incendi del 31 de gener de 1994, que destruí la sala i l'escenari, causà un impacte emocional extraordinari en la societat catalana i replantejà de manera radical la mateixa existència del Teatre –d’una manera singularment paral·lela s’esdevení l’incendi el 14 d’abril de 1862. Per tal de poder reconstruir, millorar i ampliar aquest emblemàtic edifici, es féu necessari un nou enfocament jurídic de cara a la seva titularitat pública: es creà la Fundació del Gran Teatre del Liceu (1994), i la Societat del Gran Teatre del Liceu féu cessió de la propietat al Consorci del Gran Teatre del Liceu, integrat exclusivament per les administracions públiques (cessió ratificada el 1997).

A partir del preexistent projecte de Reforma i Ampliació d'Ignasi de Solà-Morales (1986, al qual se sumaren el 1988 Xavier Fabré i Lluís Dilmé), es realitzà la reconstrucció, i el nou Liceu —amb una aparença fidel a l'anterior però dotat d'una infraestructura tècnica molt avançada i ampliat amb els solars veïns de la Rambla, carrer Sant Pau i carrer Unió— obrí les portes el 7 d'octubre de 1999.

Durant la reconstrucció, les activitats artístiques del Teatre es traslladaren al Palau de la Música Catalana, al Teatre Victòria, al Teatre Principal i al Mercat de les Flors. S’incrementaren també les estrenes, entre les quals es troben The turn of the screw (1996) de Britten, Le pauvre matelot (1997) de Mukhaud o Alcina (1999) de Händel, amb dramatúrgia d’Herbert Wernicke, Peter Sellars, Harry Kupfer, Willy Decker o Peter Konwitzchny.

Des de la reobertura fins a l’actualitat

El nou Liceu compta amb un gran nombre d’infrastructures: sales d’assaig d’escena, cor, orquestra, camerinos, etc., i la temporada 2016/17 s’inaugura el nou Espai Liceu, amb un enfocament gastronòmic.

Joan Matabosch, que ja havia assumit la direcció artística del Teatre el 1996, va suposar un impuls per a la institució, interessat en no reiterar valors –títols, produccions, cantants- ja consagrats, sinó en procurar innovar amb propostes que estimulessin la identificació de l’òpera amb un art creatiu, viu, obert a nous públics. Durant aquesta etapa que dura fins el 2014, es va poder gaudir de grans estrenes i grans veus com Edita Gruberova, Joan Pons, Plácido Domingo, Deborah Polanski, María Bayo, Carlos Álvarez o Angela Denoke.

El 1999 s’incorporà Bertrand de Billy com a director titular de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, fins el 2012, en què prengué el relleu el mestre Josep Pons. Actualment, la directora artística és Christina Scheppelmann, que proposa temporades equilibrades i de gran qualitat artística, sense renunciar a la innovació i el foment de l’interès per l’òpera dels més joves, amb produccions que compten amb directors d’escena com Christof Loy, Àlex Ollé, Laurent Pelly o Jonathan Miller i veus com les de Joyce DiDonato, Diana Damrau, Irene Théorin, Sondra Radvanovsky, Jonas Kaufmann, Christian Gerhaher, Juan Diego Flórez o Javier Camarena.