Exposició al Balcó Foyer

Projecte Tristan

Fins al 16 de desembre al Balcó Foyer,
a càrrec de Manel Bertran Mariné, col·leccionista privat

Lliure accés durant les funcions (amb l’entrada de la funció del dia) i amb les visites guiades al Teatre.

Projecte Tristan

El mateix Wagner, quan explica el preludi de Tristany i Isolda, diu:
“...l’esgotament del tema és impossible. Hi apareix l’insaciable desig. Des de la tímida confessió, des de la més tendra atracció, amb sospirs temorosos, esperances i vacil·lacions, reclams i desitjos, plaers, turments, fins a intentar trobar una sortida cap al violent esforç que obre, al cor anhelant, el camí per arribar a l’immens mar de la infinita felicitat de l’amor.”

Aquest drama musical, s’assenta sobre una melodia infinita que creix a partir d’un acord, l’anomenat acord de Tristany, que va obrir un nou horitzó a tots els compositors que el van succeir.

Dotze artistes, coneixedors de la importància d’aquest drama musical, han volgut expressar en imatges el sentiment que els envaeix quan se submergeixen dins el text i la música de Tristany i Isolda.

Una frase del text original i la seva traducció al català dóna el títol al seu treball.

Manel Bertran

Els artistes

La particular sensibilitat de cada artista ens porta al món Robert Llimós on l’existència dels dos amants es fa possible a qualsevol altre lloc de l’espai; a la fusió de les dues ànimes, fruit del beuratge, que Montse Clausells ens suggereix; a la trista agonia, segons Manolo Sierra, d’un Tristany odiant el dia i somiant la nit; a la moderna visió de Marcos Palazzi amb l’al·legoria d’un rei Marke  acceptant que els dos amants marxin del seu regne mitjançant un mar-bandera que va de la llum a la foscor, i a un lligam d’amor que ens proposa Opus Nigrum.

“Escoltes els crits anunciant que ja arribem?... doncs pren el beuratge!” ens diu Fran Recacha; una visió elegant i aristocràtica es el que ens proposa Fabio Hurtado;  un entramat on tots els detalls de l’obra hi són presents: mort-forat negre, amor- mans entrellaçades, vassallatge-cadena, rei Marke-càmera de vigilància... es la visió de Jordi Gispert.

Ramon Lombarte ens transporta a una Isolda en èxtasi dins un pis de l’eixample barcelonès, mentre Henry Flórez ens mostra la mirada del Tantris (Tristan)  ferit, que commou  Isolda en un ambient farcit de motius cèltics...; Kike Meana  destaca una Isolda en un estat d’ànim ambigu entre l’atracció que li representa la sang que ha deixat un Tantris (Tristan) ferit, i la venjança per la sang derramada del seu heroi Morold mort a mans de Tristany, i Xevi Solà ens vol presentar allò essencial d'aquest drama: L'Amor (el petó) entre Tristany i Isolda només és possible dins la Mort (els corbs). Isolda amb el petó al corb uneix l'Amor i la Mort.