Teatre dins el teatre
La posada en escena definitiva d’Adriana Lecouvreur

El vestuari de Brigitte Reiffenstuel per Adriana Lecouvreur
- La Vanguardia, 16 de maig
- El Punt Avui, 16 de maig



PER QUÈ NO ET POTS PERDRE Adriana Lecouvreur?
Descobreix-ho a la webcam de Ramon Gener 


L'ÒPERA
Adriana Lecouvreur és una òpera verista amb música de Francesco Cilèa i llibert d’Artiuro Colautti, que es basa en l’obra teatral d’Eugène Scribe i Ernest Legouvé. Es va estrenar al Teatre Líric de Milà el 6 de novembre de de 1902. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 7 de maig de 1903
A Adriana Lecouvreur, drama i comèdia apareixen feliçment fusionats.

L’ARGUMENT
L’òpera es basa en la vida real de l’actriu Adrienne Lecouvreur, que es va enamorar del mariscal francès Maurici de Saxònia, fill bastard de l’últim rei de Polònia. 

Adriana Lecouvreur va ser al segle xviii l’estrella principal del teatre més prestigiós de França, la Comédie-Française. Es va distingir a l’escena per una naturalitat meravellosa, per contrast amb la pompositat que imperava a França. Entre els seus admiradors hi ha Voltaire, que li va dedicar versos plens de tendresa que exaltaven la bellesa, la gràcia i les virtuts de l’actriu: “C’est là que je vous vis, aimable Lecouvreur”. 

L’aimable Lecouvreur era una dona apassionada dins i fora de l’escena. Es va cremar d’amor per Maurici de Saxònia, per qui ho va sacrificar tot, va empenyorar totes les joies i li va lliurar tot el patrimoni per recuperar el tron perdut. Quan Maurici va tornar, després d’una campanya desastrosa, va abandonar l’actriu per la duquessa de Bouillon. Poc després, Adriana va ser trobada morta en circumstàncies més o menys misterioses i, segons la llegenda, emmetzinada per la seva rival. 

ELS PAPERS MÉS IMPORTANTS
Adriana Lecouvreur (soprano): l’estrella principal de la Comédie-Française que s’ha enamorat de Maurizio; al principi creu que és un mariscal al servei del comte de Saxònia.

Maurizio, (tenor): el políticament ambiciós comte de Saxònia; cínicament s’embolica amb la princesa de Bouillon, ben relacionada, però està enamorat d’Adriana.

Príncep de Bouillon, (baix): un aristòcrata que ha tingut una aventura amorosa amb l’actriu Duclos – Baix

Princesa de Bouillon (mezzosoprano): la dona del príncep i una amiga de Duclos; fa servir l’actriu per comunicar-se d’amagat amb seu amant, Maurizio, les ambicions polítiques del qual ja veu a venir.

Michonnet (baríton): el director d’escena de la Comédie-Française que s’ha enamorat d’una estrella jove.

EL PAPER DE LA SOPRANO
El paper protagonista d’aquesta òpera ha estat sempre un dels favorits de les sopranos. Es tracta d’un paper absolutament dramàtic, que proporciona lluïment per a una cantant amb personalitat i temperament. Entre les Adrianes més destacades cal esmentar Magda Olivero, Marcella Pobbe, Renata Tebaldi, Raina Kabaivanska, Renata Scotto i Mirella Freni. 

Les tres sopranos que interpreten Adriana Lecouvreur al Liceu aquesta temporada són: 



Barbara Frittoli  
Daniela Dessì 
Micaela Carosi

Acompanyades en el paper de Maurizio pels tenors



Roberto Alagna 
Fabio Armiliato  
Carlo Ventre  

Podeu consultar els dies de representació de cadascun d’ells així com la resta del repartiment a la "Fitxa detallada". 

ALGUNES DE LES ESCENES I ÀRIES MÉS FAMOSES DE L'ÒPERA

Io son l'umile ancella, ària d’ Adriana 
La dolcissima effigie, ària de Maurizio 
Acerba voluttà, ària de la Principessa 
L'anima ho stanca, ària de Maurizio
Poveri fiori, ària de Adriana 
No, la mia fronte, duet de Adriana y Maurizio 

LA PRODUCCIÓ

És una nova coproducció del Gran Teatre del Liceu amb la Royal Opera House Covent Garden de Londres, la Wiener Staatsoper, l’Opéra de París i la San Francisco Opera. 

La direcció d’escena va a càrrec d’un dels directors més reconeguts del moment, David McVicar, que va debutar al Liceu amb Manon de Massenet la temporada 2006-2007 i de qui la crítica va dir: “David McVicar és un habilíssim narrador d’històries”. 

Aquesta nova producció d’Adriana Lecouvreur és vertaderament teatral. L’escenari es basa en una rèplica del Teatre del Margrave a Bayreuth, una obra mestra barroca de l’art escènic. És un teatre d’il·lusió i transformació, que s’aconsegueix amb dispositius mecànics fets amb argues, politges i panells corredissos. Charles Edwards, el dissenyador d’escenaris,  destaca que el mateix escenari es troba al centre de la producció.

Crítiques de l'estrena a Londres

Imatges dels assajos

Imatges de la construcció de l’escenografia

Imatges dels figurins

SI T'AGRADA ADRIANA LECOUVREUR, T'AGRADARÀ...

- Aida