“Una extraordinària al·legoria de la recerca de la felicitat”

Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra Le mariage de Figaro ou La folle journée (1784) de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart. Estrenada l’1 de maig de 1786 al Burgtheater  de Viena. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 de febrer de 1916.

Le nozze di Figaro té un marcat caràcter prerevolucionari. Però per damunt d’aquests aspectes ideològics i de la brillant sàtira social –que necessitaren la protecció de l’emperador Josep II, figura paradigmàtica del despotisme il·lustrat–, Da Ponte i Mozart aconseguiren crear una extraordinària al·legoria de la recerca de la felicitat, en què els protagonistes senten vivament la necessitat d’amor, sigui vist com a desig sexual –el comte o Cherubino–, com a nostàlgia d’una felicitat perduda –la comtessa–, com a pur afecte familiar –Figaro i Susanna–, però que es presenta sempre amenaçat, des del primer moment, per la desconfiança i la traïció.
Da Ponte definí aquesta òpera commedia per musica i no opera buffa, i és que, efectivament, el text i la música superen àmpliament els estereotips habituals. Els personatges adquireixen un relleu psicològic inimaginable fins aleshores i la música incorpora nombrosos préstecs de l’opera seria, amb àries d’una tristesa que no té res a veure amb la tradició còmica.