Història

Convent dels Trinitaris Descalços
Convent dels Trinitaris Descalços
El Liceu el 1860. Gravat de Deroy
El Liceu el 1860. Gravat de Deroy
Interior de la sala 1929
Interior de la sala 1929

Els orígens. Del 1837 al 1847

El Liceu té l’origen en la Sociedad Dramática de Aficionados, creada el 1837 a l'antic convent de Montsió per uns membres de la Milícia Nacional, organització de ciutadans armats de l'època de signe liberal, sota la iniciativa de Manuel Gibert.
La necessitat de crear un conservatori de música en una Barcelona en plena expansió econòmica i demogràfica propicià aviat (1838) la seva conversió en Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de SM la Reina Isabel II, que afegia al conreu del teatre el del cant i la música a la italiana.

L’edifici de la Rambla

L'èxit del Liceo Filarmónico, juntament amb la voluntat d'un grup de membres destacats de la burgesia barcelonina, dirigit per Joaquim de Gispert i d'Anglí, portaren a la construcció d'un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat, que ha perdurat al llarg de més d'un segle i mig, al solar de l'antic convent dels trinitaris de la Rambla.
El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d'abril de 1847, fou bastit segons els plànols de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, ajudat aviat per Josep Oriol Mestres. El projecte es finançà mitjançant accions mercantils —que comportaven la propietat privada d'una bona part de les llotges i butaques del futur teatre— que donaren lloc a la Societat del Gran Teatre del Liceu, dita «Societat de Propietaris», la qual esdevingué des del 1855 responsable única del Gran Teatre del Liceu en separar-se jurídicament del Conservatori del Liceu.
L'explotació del Teatre fou confiada des del principi a empreses concessionàries dels espectacles, que tenien l'obligació d'oferir un nombre determinat de representacions i rebien, a canvi, els ingressos de la venda de les localitats no adscrites a la Societat. Aquesta situació perdurà fins al 1980.

La creació del Consorci

El règim econòmic que regia el teatre es mostrà inviable a partir del darrer quart del segle XX. El 1980, el primer govern de la Generalitat de Catalunya, davant el perill de desaparició d'una institució del prestigi cultural internacional del Liceu, creà, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, als quals s'afegiren la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura (1985 i 1986), el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que se’n féu càrrec de la gestió i explotació.

L’incendi del 1994 i la construcció de l’edifici actual

L'incendi del 31 de gener de 1994, que destruí la sala i l'escenari, causà un impacte emocional extraordinari en la societat catalana i replantejà de manera radical la mateixa existència del Teatre. Per tal de poder reconstruir i millorar aquest emblemàtic edifici, es féu necessari un nou enfocament jurídic de cara a la seva titularitat pública: es creà la Fundació del Gran Teatre del Liceu (1994), i la Societat del Gran Teatre del Liceu féu cessió de la propietat a les administracions públiques (cessió ratificada el 1997).
A partir del preexistent projecte de Reforma i Ampliació d'Ignasi de Solà-Morales (1986, al qual se sumaren el 1988 Xavier Fabré i Lluís Dilmé), es realitzà la reconstrucció, i el nou Liceu —amb una aparença fidel a l'anterior però dotat d'una infraestructura tècnica molt avançada i ampliat amb els solars veïns de la Rambla— obrí les portes el 7 d'octubre de 1999.