Són molts els esdeveniments importants en la història de la institució, dels quals esmentem solament els més destacats.
El 4 d’abril de 1847 tingué lloc la funció inaugural amb una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa de tipus andalús titulada Rondeña, del músic Josep Jurch, i una cantata en italià de Joan Cortada i música de Marià Obiols titulada Il Regio Imene. Aquesta estructura d’espectacles diversos perdurà fins als anys 80 del segle XIX.
El 14 d’abril del 1861 es declarà un incendi, que destruí totalment la sala i l'escenari. La reconstrucció, sota la responsabilitat de Josep O. Mestres, dins la tònica del primer edifici, durà només un any. El teatre es reobrí el 20 d'abril de 1862.
La funció social del Teatre com a brillant aparador de la burgesia industrial i financera de la Barcelona de l'època el convertí en símbol d'aquesta oligarquia i en un dels punts de mira dels moviments de revolta social del moment, liderats per l'anarquisme: el 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada, mentre es representava el Guillaume Tell de Rossini, l'anarquista Santiago Salvador llançà dues bombes Orsini sobre la platea, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts.
Al començament de la Guerra Civil (1936-1939), el Liceu fou nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya, de cara a la seva protecció. El 1939, a l'inici de la dictadura franquista, retornà als antics propietaris en el mateix règim de sempre.
