Nou premi per a "Le Grand Macabre"

El dvd de Le Grand Macabre de Ligeti, enregistrat al Gran Teatre del Liceu el 2011, rep la distinció “La réverence” de la prestigiosa revista  L’Avant Scène Opera.

Crítica de PIERRE RIGAUDIÈRE inclosa a l’esmentada revista

Chris Merritt (Piet the Pot), Inés Moraleda (Amando), Ana Puche (Amanda), Werner Van Mechelen (Nekrotzar), Frode Olsen (Astradamors), Ning Liang (Mescalina), Barbara Hannigan (Venus, Gepopo), Brian Asawa (White Minister), Simon Butteriss (Black Minister). Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, amb direcció musical de Michael Boder; direcció escènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) en col·laboració amb Valentina Carrosco (Barcelona, 2011).
Arthaus 101 643 (2 DVD). Formats: NTSC 16:9. DD5.1 i PCM estèreo, totes les zones. Distr. Harmonia Mundi.

En descriure Le Grand Macabre (1974-1977, rev. 1996) com una «anti-antiòpera», Ligeti, que s’havia acostat per si mateix a la utopia de l’«antiòpera» amb les seves Aventures i Noves Aventures, feia gala d’una relació asserenada amb les convencions d’un gènere i alhora donava a entendre, amb la  malícia que li era pròpia, que se n’havia burlat profusament. La comèdia surrealista que el compositor manllevava de l’escriptor belga Michel De Ghelderode li oferia un fort potencial dramatúrgic que donava peu a una música de doble fons, carregada de citacions i de plagis, i molt més oberta estilísticament que les seves obres anteriors.

Nekrotzar, profeta impostor, arriba al principat de Breughelland. Primer hi troba Piet the Pot, borratxo estrepitós—al qual Chris Merritt aconsegueix donar una gran credibilitat sense deixar de mantenir un control vocal excel•lent—, i després una parella obsessionada amb el plaer carnal, un pseudointel•lectual fabricant de frases i la seva tirànica esposa Mescalina, deliciosament verinosa en la interpretació de l’excel•lent mezzo Ning Liang. El Príncep Go-Go, infantil i manipulat pels seus dos ministres, regna sobre un govern corrupte i confia en uns serveis secrets tan incompetents com omnipresents. Nekrotzar prediu una apocalipsi que acaba espantant tota aquesta societat, però després d’una borratxera generalitzada (i gairebé apocalíptica) res no succeeix.

Per donar a una òpera semblant tot el seu sabor sense convertir-la en una farsa, es requeria una posada en escena radical i un repartiment impecable. La reunió de tots dos criteris fa d’aquesta producció un èxit excepcional. La gegantina figura modelada d’un cos humà ajupit serveix de base a les quatre escenes, gira progressivament 360° i té orificis que serveixen per a les entrades i sortides d’escena. Un vídeo extraordinari projecta textures, rostres i ossos sobre aquest cos així humanitzat; també s’utilitza amb una inventiva extraordinària com a eina per a la llum. Un vestuari molt original (Lluc Castells), que caracteritza cada personatge mitjançant un element o una funció del cos humà, completa un dispositiu orgànic en perfecta adequació quant a l’òpera.

El repartiment irreprotxable, que reuneix alguns anglòfons nadius o parlants excel·lents, treu un bon partit de la versió anglesa aquí presentada, que és un dels avatars del llibret, redactat primer en alemany i després adaptat a diferents idiomes per a produccions diverses. Entre els papers interpretats de forma admirable, des del punt de vista tant escènic com vocal, destaquen Piet, Nekrotzar, primer glacial i després ridícul, els ministres blanc i negre, un Príncep Go-Go que aporta amb el seu clar timbre de contratenor un valuós complement a la gamma global i la sorprenent Barbara Hannigan, que manté l’hipervirtuosisme de coloratura exigit per Gepopo fins i tot en les postures més esportives. La magnífica pàgina orquestral que segueix la no-apocalipsi, com en suspensió, congelada, permet apreciar al descobert, juntament amb  algunes altres característiques, la gran subtilesa de l’orquestra catalana, dirigida amb molta classe per Michael Boder.

Fragment1  /  Fragment2