“Una extraordinària al·legoria de la recerca de la felicitat”

Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra Le mariage de Figaro ou La folle journée (1784) de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart. Estrenada l’1 de maig de 1786 al Burgtheater  de Viena. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 de febrer de 1916.

Le nozze di Figaro té un marcat caràcter prerevolucionari. Però per damunt d’aquests aspectes ideològics i de la brillant sàtira social –que necessitaren la protecció de l’emperador Josep II, figura paradigmàtica del despotisme il·lustrat–, Da Ponte i Mozart aconseguiren crear una extraordinària al·legoria de la recerca de la felicitat, en què els protagonistes senten vivament la necessitat d’amor, sigui vist com a desig sexual –el comte o Cherubino–, com a nostàlgia d’una felicitat perduda –la comtessa–, com a pur afecte familiar –Figaro i Susanna–, però que es presenta sempre amenaçat, des del primer moment, per la desconfiança i la traïció.
Da Ponte definí aquesta òpera commedia per musica i no opera buffa, i és que, efectivament, el text i la música superen àmpliament els estereotips habituals. Els personatges adquireixen un relleu psicològic inimaginable fins aleshores i la música incorpora nombrosos préstecs de l’opera seria, amb àries d’una tristesa que no té res a veure amb la tradició còmica.

Descobreix què tenen en comú un amant de l’òpera i una entusiasta del Hip Hop

Amb l’espectacle Allegro Vivace, Joan Font (Comediants) ens apropa, d’una manera original i divertida al món de l’òpera: 

Una noia, en el seu afany de trobar un local abandonat on poder celebrar, juntament amb els seus col·legues, una festa màquina, s’aventura dintre d’una mena de magatzem que ha estat tancat durant molts anys. Allà es troba, de manera sobtada, amb un curiós i teatral personatge, Vivace. Aquest li explicarà que és l’encarregat de guardar aquell magatzem amb els tresors de l’òpera. La noia, molt afeccionada a la música i coneixedora de les noves tendències musicals (Techno, Trip-Hop, Ska, Progressive, etc.), manifesta a Vivace el seu desconeixement sobre òpera; desconeixement, per altre banda, similar al de Vivace sobre les noves tendències musicals.



Per guiar a la noia en aquest viatge de descoberta a través del món de l’òpera, Vivace, no escatimarà esforços i de forma, gairebé, màgica il•lustrarà les seves explicacions amb fragments de diverses òperes. 

La noia, per la seva banda, fascinada amb el que va descobrint no deixarà de transmetre a Vivace el seu entusiasme per la música del moment, que ella tan bé coneix i gaudeix. 

La música ens pot fascinar, ens pot emocionar, ens pot atrapar, ens pot fer moure, ens pot fer gaudir, però hi ha molts tipus de música, hi ha molts gèneres, hi ha molts estils. El que és important és conèixer, escoltar, sentir, descobrir la música: l’òpera, el jazz, el rock, etc., que tothom ho conegui, que tothom pugui gaudir i que, després, cadascú esculli. No podem demanar al públic jove que ens escolti si nosaltres no els escoltem. 

L’autor de l’espectacle, Joan Font, ho entén així i posa damunt l’escena dos personatges que, en certa manera, representen dos móns diferents: 

Vivace, melòman apassionat, gran amant i coneixedor del món de l’òpera.  

La noia, jove, dinàmica, vital representativa d’un present que s’escapa directe al futur. Ella, també gaudeix intensament amb la música i coneix i viu les noves tendències musicals. 

Vivace i la noia tenen un denominador comú: la seva passió per la música.


AVIS

Els informem que s’ha cancel·lat la funció d'Allegro Vivace del dia 4 de febrer
L’import de les localitats comprades per Servicaixa, telèfon, Internet o a les taquilles del Teatre serà retornat directament a les targetes amb les quals els titulars van realitzar-ne la compra. 
El Teatre es posarà en contacte amb la resta de persones que hagin adquirit les localitats a través d’altres modalitats de pagament perquè ens facin saber a quin compte corrent cal fer l’ ingrés.
Telèfon d’informació: 93 485 99 13

"Jordi Savall torna al Liceu amb l’òpera que va eclipsar el talent de Mozart"

L'ÒPERA

Il burbero di buon cuore (El rondinaire de bon cor), és un dramma giocoso en dos
actes del compositor valencià Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte, basat en una obra en francès de Goldoni, Le bourru bienfaissant (1771). L’èxit d’aquesta òpera de Martín i Soler, protegit per l’emperador José II, a Viena, el gener de 1786, va ser el primer dels que s’han succeït en aquesta ciutat, on es va convertir en un compositor més apreciat i popular que Mozart o Salieri.  

Es va representar per tota Europa i el 1789, durant la seva reposició a Viena, vivint ja el compositor a Rússia, Mozart va compondre per a una de les sopranos dos noves àries («Chi sa, chi sa qual sia l’affanno» i «Vado, ma dove? Oh Dei!»), que han romàs incorporades a la partitura.

Il burbero di buon cuore que s’estrena al Liceu en una coproducció amb el Teatro Real, forma part de la trilogia vienesa de Martín i Soler. 

Amb aquesta estrena el Liceu acompleix l’objectiu d’haver presentat les tres òperes del compositor valencià. L’arbore di Diana fou estrenada el 2009 i Una cosa rara es va estrenar al teatre l’any 1970 i representada per darrer cop l’any 1991, dirigida també per Jordi Savall.


- IMATGES DELS ASSAJOS


«(Irina Brook) imprimió a la obra un tono de comedia de caracteres, sin forzar el lado bufo, inclinándose más bien por una comicidad elegante. Funcionó la idea y la representación se movió en el terreno de la naturalidad»
JUAN ANGEL VELA DEL CAMPO: Con criterio y oficio. («El Pais», 2 de novembre de 2007)

[…A lo que] «se sumó el magnífico trabajo, como cantante y como actor, del barítono zaragozano Carlos Chausson, haciendo el personaje del viejo gruñón en modo realmente ejemplar»
EMECE: Magnífico gruñón. («El Diario Vasco», 10 de novembre de 2007)

«Voluntad no faltó, y buenas dosis de talento en la actuación de Carlos Chausson. Su creación del viejo cascarrabias fue generosa en medios vocales y capacidad para aportar en cada gesto detalles que enriquecían el tono de alta comedia. Destacó en un reparto donde la delicada Angelina de Elena de la Merced aprovechó la riqueza melódica de las arias de Soler, y la experimentada Veronique Gens los regalos de Mozart en dos arias sustitutorias para el reestreno vienés de 1789».
JOSÉ MÁXIMO LEZA: Martín y Soler busca su sitio. («Audio Clásica», enero de 2008)

«El reparto está dominado por Véronique Gens como Madama Lucilla, rol estrenado por Nancy Storace. En espléndida forma vocal, la soprano francesa canta sus dos arias alternativas con tanta precisión como rigor de estilo».
RICHARD MARTET: Il burbero di buon cuore. («Opéra Magazine», desembre 2007

PREMSA - Final exitós de la trilogia vienesa de Martín i Soler, Ara 29/1 - Gran oficio de Martín y Soler, El Mundo 29/1 - Delicioso "burbero" en el Liceu, El Periódico 29/1 - El gruñón de buen corazón, La Vanguardia 29/1 - L'hotel dels embolics, El Punt Avui 29/1 - El horno no está para bollos, El País 30/1 - Mozart i sus "Bodas" le ganan al "Burbero" de Martín i Soler, ABC 30/1


  
Jordi Savall                                   Irina Brook
Direcció musical                           Direcció d'escena   
Carlos Chausson                           Veronique Gens

Fragments provinents de les grans òperes del repertori, units per un fil argumental sorprenent i ple d'humor, formen aquest espectacle d'iniciació a l'òpera creat per la companyia Comendiants.

Fragments d'òperes de Monteverdi, Purcell, Mozart, Rossini, Donizetti, Berlioz, Verdi, Bizet i Puccini

“El baix més carismàtic del món”
(Opera News)

René Pape és un cantant d'immensa vitalitat, venerat pels crítics i el públic de tot el món. Pape ha iniciat la temporada 11-12 al Covent Garden de Londres en el paper de Méphistophélès (Faust), interpretant-lo seguidament al Metropolitan Opera de Nova York. Pape retorna a Europa i aterra al Gran Teatre del Liceu amb un magnífic recital, on interpretarà obres de Robert Schumann, Franz Schubert i Hugo Wolf.
René Pape baix · Camillo Radicke Piano

Consulta el PROGRAMA
 
LINKS D'INTERÈS
www.renepape.com

PREMSA
Molt més que un rei, Ara (Time Out) 3/2

RECONEIXEMENTS
•    1998 Premi Grammy - Best Opera Recording / Richard Wagner: Die Meistersinger von Nürnberg / Solti 
•    2000 Kammersängers, cantant de la cort de Berlín. 
•    2001 Cantant de l'any, Sänger des Jahres de Musical America 
•    2003 Premi Grammy - Best Opera Recording / Richard Wagner: Tannhäuser / Barenboim 
•    2008 Premi Opera News[1] 
•    2009 Premi ECHO-Klassik - "Operneinspielung des Jahres" für "Gods, Kings & Demons" 

EL LLAC DELS CIGNES

“El sinòmim del ballet clàssic”

“Un equilibri subtil de classicisme i modernitat  ple de fantasia i bellesa”

El llac dels cignes va ser l’any 1877 la primera partitura de ballet escrita per un compositor simfònic: Piotr I. Txaikovski. Un salt qualitatiu per al gènere. Però fou amb la revisió definitiva de Marius Petipa i Lev Ivanov l’any 1895 de la coreografia original que aquest ballet esdevingué sinònim de la gran escola russa i, per extensió, del ballet clàssic. Tot i que en la seva llarga història hi ha hagut intents de posar al dia el seu argument romàntic —el qual es basa en contes tradicionals russos—, la versió de Petipa ha resistit les escomeses de la modernitat, respectant sempre la perfecció etèria assolida pel mestre. El Corella Ballet dirigit per Ángel Corella manté en la seva adaptació l’esperit intemporal de la coreografia, però amb un esguard actual sobre la dramatúrgia: exaltar la bellesa del moviment. Aquesta és una producció que combina la puresa de la tradició de la dansa clàssica amb un llenguatge escènic pròxim al públic del segle XXI. Un equilibri subtil de classicisme i modernitat per recrear amb sensibilitat contemporània la fantasia, la màgia i la bellesa d’un clàssic indiscutible.

Música
Piotr I. Txaikovski

Coreografia 
Marius Petipa i Lev Ivanov 
(revisada per Ángel Corella)

Escenografia i vestuari
Benjamin Tyrrell

Il·luminació
Ángel Corella i Luis Perdiguero

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Director d’orquestra
Aleksei Baklan

LA PREMSA

- El Periódico. Entrevista a Ángel Corella 28 desembre 2011

“Es un montaje globalmente más que digno, con una producción propia que le da altura y una adaptación coreográfica coherente”
Julia Martín: Producción impecable (“El Mundo”, 9 de setembre de 2010)

“El vestuario y la escenografía le aportan no sólo calidad teatral sino belleza pictórica y detalle, elegancia sobria y preciosos tutús de cisnes con caída moderna” 
Julia Martín: Producción impecable (“El Mundo”, 9 de setembre de 2010)

“Si hay una palabra que pueda definir el espectáculo (...) es dignidad. La hay en el jovencísimo cuerpo de baile y en el trabajo desarrollado. La hay igualmente en la impecable producción, en la escenografía, en el vestuario y en las luces. 
Julio Bravo:  “La dignidad de los cisne (“ABC, 7 setemebre de 2010). 

“Ángel Corella firma la versión, en la que se ha tomado muchas libertades con respecto al original, aunque en nada afectan al desarrollo de la historia ni a la brillantez del espectáculo”
Julio Bravo:  “La dignidad de los cisne (“ABC, 7 setemebre de 2010). 

“Fue una auténtica maravilla”. “Hoy  el Corella Ballet no solo es la mejor compañía española de ballet clásico (…), sino que ha actuado con enorme éxito tanto en los principales teatros y festivales españoles y también ha realizado su presentación en Nueva York donde la aceptación del público estuvo a la altura del prestigio que allí goza su director”
Concha Carbajo (Estrella digital, 23 de setembre de 2010)

“Corella ha triunfado con su reposición de este hito del repertorio clásico”
Emma Manning (“Danza Europa, Octubre 2010) DISSENY DEL VESTUARI
- Figurins
EL LLAG DELS CIGNES A LA XARXA - Billy Elliot, Escena final
- Black Swan Official Dance Scene with Natalie Portman 
- Assaig d'El llag dels cignes. Corella Ballet
- Corella apropa El Llag dels cignes a un nou públic. Agència EFE
- Ángel Corella ballant El llac dels cignes
- El meu nom és Ángel Corella i soc ambaixador de Keep Walking Project 
- Classes de ball al programa de televisió BFN 
- Escena de la pel·lícula Ana Karenina
- Inici de la pel·lícula Dracula (1931)



Consulta el seu web

Amb el patrocini de

“Una òpera de gran tendresa musical i literària”

Commedia lìrica en quatre actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica basat en les Scènes de la vie de bohème d’Henry Murger (1845-48). Música de Giacomo Puccini. Estrenada l’1 de febrer de 1896 al Teatro Regio de Torí. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 10 d’abril de 1898.

A partir de mitjan segle XIX –en un context dominat pels efectes de la industrialització, el predomini dels valors burgesos i un clima intel•lectual monopolitzat pel positivisme laic, materialista i científic–, l’art es va tornar realista: tenia com a objectiu mostrar –gairebé fotogràficament– la realitat tal com era, sense fer-la ni més amable, ni més bella. I una òpera com La Bohème, en què es parla de la fragilitat de la felicitat en un món de misèria, de fred i de malaltia, n’és una mostra evident. És l’estètica del verisme –versió italiana del naturalisme francès d’Émile Zola– que en La Bohème, però, se sentimentalitza, i atenua així la cruesa amb què altres reproduïen la brutalitat de la realitat social. Quatre joves artistes viuen la quotidianitat diària esperant –entre somnis i decepcions– algun esdeveniment que els dugui a la glòria, mentre als protagonistes –Mimì i Rodolfo– la pobresa i la desgràcia els neguen la felicitat d’estimar-se. El text i la música ho expliquen, però, amb una tendresa melodramàtica plaent amb la qual es fàcil identificar-se.