En l’univers rondallístic, res no és impossible. L’imaginari brolla, flueix i es desenvolupa, com si de la quotidianitat mateixa es tractés. Per als infants, àvids de fabulació, el fet que un ruc, un gos, un gat i un gall vulguin ser músics no és forçosament una fal·làcia. Pot ser, fins i tot, un anhel lloable i comprensible, atès el desencís que els presenta a tots ells la vida domèstica.

Els músics de Bremen és, tanmateix, una d’aquelles rondalles que arrenquen amb l’impuls d’una gran expectativa: l’acompliment d’unes aspiracions, d’uns somnis, d’unes il·lusions... Però, com és el cas de tants ideals, tot d’una, s’esfumen o s’obliden, davant de les “faves contades”  que sorgeixen al pas.

En aquesta ocasió i en escena, la mestra de dansa, rondallaire, aposta per una altra via resolutòria on volar no està renyit amb tocar de peus a terra. Qui millor, si no, que els ballarins i les ballarines per palesar-nos aquesta il·lusió?

La música, la dansa i els titelles, com a components essencials, es conjuguen en aquesta posada en escena a la recerca d’un espai expressiu comú, on l’abstracció, el suggeriment i fins i tot els trets il·lustratius, s’hi fan presents i es comparteixen en pro d’una narrativa dramàtica; un espectacle de dansa-teatre, adreçat al públic escolar i familiar i molt especialment, als més menuts.

Joan-Andreu Vallvé

El conte d'Els músics de Bremen

Guia didàctica

El conte