Hi havia una vegada.

Una vegada fa molts segles, entre les piràmides i el Nil, Algú va explicar la història d’una noia trista. Esclava de la seva cruel família, el seu únic soni era la llibertat. I vet aquí que el seu somni es va complir. Tal vegada va ser feliç i va menjar anissos. El cas és que el conte va viatjar a través del món i del temps fins arriba a Europa

A parís, ara fa 400 anys. El relat de la noia trista seguia viu entre els seues carrers i les seves places. Allà arriba  a oïda d’un caçador de contes. Charles Perrault ja teia a la seva col•lecció de personatges la caputxeta Vermella, el Gat amb botes, la Bella Dorment i el petit Polzet. Però encara n’hi faltava un: la Ventafocs.

Amb aquest nom va anar passant  de llibre a llibre fins que ara fa uns 200 anys Gioachino Rossini – un compositor italià que gaudia de la felicitat que provocava la seva música en el públic – va imaginar que la Ventafocs podria tenir la seva pròpia música. Va desaparèixer la fada madrina i la seva vareta màgica, va canviar la sabatilla de vidre per un anell, la madrastra per un padrastre ( Don Magnifico), va crear un savi que indiques a la Ventafocs el camí per trobar el final feliç, i es va inventar un príncep disfressat de criat  (Don Ramiro) i un criat disfressat de príncep (Dandini). La Ventafocs és Angelina, tot i que les seves germanastres- sempre egoistes i presumides- l’anomenen Cenerentola.

El savi s’ha transformat ara en una rateta sàvia i protectora, la millor amiga d’Angelina.

Una rateta que ensenyarà a la Ventafocs que els somnis podem  ser realitat. Només cal creure-hi de debò.

Guia didàctica