Les veus de l'obsessió

Dr. Luis Rojas Marcos, psiquiatre

Nascut a Sevilla, el doctor Luis Rojas Marcos és un eminent psiquiatre, investigador i divulgador. Instal·lat a Nova York des de fa dècades, ha estat el responsable màxim dels Serveis de Salut Mental de la ciutat i el president del Sistema d’Hospitals Públics coincidint amb l’assistència crítica a les víctimes directes i indirectes dels atemptats a les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001.

Hem volgut convidar el doctor Rojas Marcos com una de les veus que ens ajudin a disseccionar l’obsessió des d’un punt de vista clínic, per acabar portant-lo al món de l’art.

Què hi ha d'obsessiu en la creació?
Depèn de la definició del concepte d’«obsessió». No hi ha dubte que una ment creadora necessita aquesta força, aquesta obsessió. En l’artista tot comença amb una cosa mental: una inspiració. Per transformar aquesta idea en una obra d’art tangible necessitarà una intensitat, una energia que és la que provoca el pensament obsessiu. Aquesta energia o passió porta la persona creativa a emprar la seva intensitat i creativitat. No oblidem que l’artista sol ser un perfeccionista («em falta aquesta nota», «no trobo aquesta paraula…»). La força d’una passió que és constructiva. En el món de la psiquiatria parlem d’«obsessió» per descriure els pensaments simplement repetitius que no tenen aquest matís constructiu.

En relació amb l’artista: com aquest aconsegueix crear un llenguatge propi?, sorgeix d’aquesta obsessió?
D’alguna manera és com la parla per a una persona. Des que tenim la idea fins que la representem, aquesta transformació requereix passar per la teva manera de ser i la teva personalitat. El caràcter t’ajuda a matisar la idea i a posar-la en la teva obra tangible. L’estat d’ànim i aquesta personalitat es reflectiran en el resultat final. D’altra banda, aquesta passió que comença en l’artista, sovint està estimulada per un fet: enamorament, situació tràgica, pèrdua, trauma…, una circumstància que encén el pensament apassionat. 

Estan ben descrites les obsessions en els personatges de ficció, en l’òpera?
En general, per la meva professió, el meu món està en la no-ficció, però no hi ha dubte que, per exemple, la lectura de Moby Dick de Herman Melville ha influït molt en mi. Quina manera més extraordinària d’expressar l’obsessió a través del personatge del capità Ahab del vaixell balener Pequod! El cinema també ha recollit molt bé idees obsessives, com és el cas del desenvolupament d’alguns personatges de Titanic de James Cameron o Joker de Todd Phillips. Sens dubte, el cinema, el teatre i l’òpera m’arriben d’una manera tan forta que poden transformar el meu estat d’ànim.

Com pot ajudar la música o l’art en els tractaments?
La neurosi obsessivocompulsiva és un grau més dins de la patologia. Per definició, la persona obsessiva que té una neurosi, i que en el fons no vol pensar el que pensa, no té control i amb accions repetitives acaba interferint en el seu dia a dia i en la seva capacitat de relacionar-se. Recordo el cas d’un home d’uns seixanta anys que en sortir de casa no podia evitar escriure les matrícules dels cotxes que passaven, o un altre executiu que abans de marxar de viatge necessitava comprovar cent vegades que tenia la maleta tancada. Sense aquests actes tenien un atac d’ansietat. Quan el subjecte comprèn que no vol fer-ho més, podem considerar que ja té la consciència de malaltia i llavors cal identificar una altra activitat que ho compensi. Per a aquests casos, i a manera de prevenció, recomano escoltar deu minuts de música, llegir un mateix poema diverses vegades, pregar a Déu… Són accions que trenquen la compulsivitat. D’alguna manera resulten salvavides necessaris per eliminar les obsessions que interfereixen en la seva felicitat.

Com responen les persones davant el trauma? El canalitzen a través de l’art? L’art ajuda en la curació?
Vaig viure molt de prop les conseqüències devastadores dels atacs terroristes a les Torres Bessones. Allò va ser molt impressionant, un trauma general que només podríem haver imaginat en un malson horrible. El matí que va passar, juntament amb la gent que havia perdut éssers estimats, hi havia la part simbòlica i visual. Tothom es va sentir vulnerable davant la desaparició de l’element emblemàtic. La incertesa va ocupar la ment de milers de persones. Recordo que en aquell moment hi havia gent que necessitava explicar-se a través de l’art. Nens de vuit o nou anys que no representaven el que havien vist en viu o per televisió, sinó coses oposades: la placidesa de la riba del riu, gent passejant tranquil·lament, una dona fent una abraçada a un nen, voluntaris fent la cua d’un hospital… Tractaven de compensar l’ansietat representant imatges en el sentit contrari. Era una protecció que compensava i esborrava temporalment de la seva ment les imatges tràgiques de les torres cremant-se i de persones saltant al buit.

També recordo una altra persona escrivint poemes reflectint valors de solidaritat. Sens dubte, l’art ajuda en moments difícils. És una manera d’alleujar l’estrès, la tristesa i la incertesa del record. En situacions en què un veu morir un ésser estimat, hi pot ajudar tenir una actitud creativa. L’art ajuda a fer minvar l’angoixa i a calmar l’ansietat.