En la creació del seu art immaterial, transformador i basat en el temps, es va infligir a si mateixa més tortures físiques i psicològiques de les que hom pot imaginar.
“Al teatre tot és fals… El ganivet és de plàstic, la sang és salsa de tomàquet i les emocions no són reals. La performance és tot el contrari: el ganivet és real, la sang és real i les emocions són reals”. Marina Abramović sap de què parla. Durant els seus més de cinquanta anys de carrera ha col·locat el seu cos al centre d’una exploració dels límits de la por, l’esgotament i el dolor des que a començaments dels setanta sortia d’amagat del luxós pis de Belgrad on vivia amb la seva mare i s’infiltrava en l’escena underground de la ciutat. Després, amb la carn tremolosa pels talls, mig asfixiada o amb els cabells socarrimats, tornava corrent, ansiosa per arribar a casa abans de les 10 del vespre. Si arribava més tard, la seva mare, controladora i violenta, la colpejaria fins a fer-la sagnar o trucaria a la policia.
Marina Abramović va néixer a Belgrad, Iugoslàvia (ara Sèrbia), el 1946, però la veritable Marina no es va revelar, ni tan sols per a ella mateixa, fins als 26 anys. Va ser al Festival d’Edimburg, amb una peça titulada Rythm 10. L’acció implicava el risc de tallar-se els dits mentre jugava molt de pressa amb 10 ganivets. Quan va acabar, el paper sobre el qual descansaven les seves mans estava xopat de sang i la multitud la mirava en silenci absolut. El seu cos bategava, no de dolor, sinó d’“electricitat”. Va ser un moment transformador: “El públic i jo ens havíem convertit en un. La sensació de perill ens havia unit. Cap pintura, cap objecte que pogués fer, podria donar-me aquest tipus de sentiment, i era un sentiment que sabia que hauria de cercar, una vegada rere l’altra […]. M’havia convertit en una Marina que encara no coneixia”, relata a les memòries Walk Through Walls. A Memoir (Penguin).
Un any després tornaria a posar a prova la seva vulnerabilitat, en una estranya combinació de lluita èpica i violència autoinfligida, amb la seva performance més extrema: Rythm 0. A la galeria Studio Morra de Nàpols va disposar sobre una taula 72 objectes (una boa de plomes, oli d’oliva, una flauta, un abric, perfum, un martell, claus, fulles d’afaitar, una pistola amb bales a la recambra…) i, al costat, un petit cartell amb les instruccions: “Es poden fer servir sobre mi com es vulgui. Jo soc l’objecte”. L’artista se sotmetria a un experiment aterridor que havia de durar exactament sis hores. Res ni ningú no podia interrompre’l sota cap circumstància. Ella assumiria tota la responsabilitat del que li pogués passar. Al principi, el públic que omplia l’espai se li va acostar en to cordial, li va fer un petó, li va lliurar flors, la va perfumar, però a mesura que anava avançant la nit els gestos eren cada cop més violents. Un home li va fer un tall al coll i en va beure la sang; un altre la va tombar sobre una taula i li va clavar un ganivet entre les cames; li van esquinçar el vestit i li van entrellaçar la tija espinosa d’una rosa al collaret; algú li va posar el revòlver en una mà i li va pressionar sobre la templa… Quan per fi ella es va aixecar, tot assumint de nou la seva condició d’ésser humà, nua i xopa de sang, ningú no es va atrevir a mirar-la als ulls. En mirar-se al mirall va descobrir un floc de cabells blancs que li havia brotat a causa de la por.
En la creació del seu art immaterial, transformador i basat en el temps, es va infligir a si mateixa més tortures físiques i psicològiques de les que hom pot imaginar. A Rythm 5 va perdre el coneixement mentre jeia al centre d’una estrella de cinc puntes construïda amb encenalls de fusta en flames. Algú entre el públic va intuir que s’havia quedat sense oxigen i la va treure d’allà: uns minuts més i hauria mort. La performance encara no havia estat acceptada com a forma d’art i els qui la practicaven eren vistos com a idiotes o masoquistes. “Em sentia tan furiosa que vaig voler donar al públic la responsabilitat de tot, inclosa la meva mort”, explicaria més tard Abramović, que aleshores va conèixer Frank Uwe Laysiepen, Ulay, artista amb qui va formar una salvatge associació creativa i sentimental que acabaria dotze anys després a la Gran Muralla xinesa. Es van trobar a Amsterdam un 30 de novembre, el dia que tots dos celebraven els seus respectius aniversaris. Ulay la va recollir a l’aeroport per portar-la a una galeria, on amb una fulla d’afaitar ella es va dibuixar una estrella comunista a l’estómac. Ell hi va veure una bruixa d’un altre món. Ella va veure en ell algú salvatge i excitant. Es van mirar i immediatament es van convertir en inseparables. Com si fossin un cos amb dos caps.
Ulay i Abramović van viure durant algun temps de forma nòmada en una petita furgoneta Citroën i junts van explorar tots els límits del conflicte en tota mena de situacions precàries i exigents. En una de les seves accions més celebrades, Imponderabilia, es van col·locar nus a la porta d’una galeria estreta, cosa que obligava els visitants a passar per davant seu, lliscant de costat i havent d’escollir entre enfrontar-se a la nuesa d’ell o a la d’ella. A Relation in time van romandre immòbils, esquena contra esquena, encadenats pels cabells durant disset hores. Van ajuntar els seus llavis en un petó que va durar 17 minuts, fins a caure desmaiats per falta d’oxigen. I a Rest energy, Abramović va tornar a assumir un risc real: ella sostenia un arc i ell tesava la corda amb una fletxa que li apuntava directament al cor durant quatre hores seguides. Un micròfon enganxat al pit li amplificava els batecs, cada cop més accelerats, el cruixit de la corda de l’arc i els seus esforços per no deixar-se anar. Una relliscada i hauria mort.
El 1983, van anunciar la seva col·laboració definitiva: The Lovers. Partint des d’extrems oposats de la Gran Muralla xinesa, a 5.000 quilòmetres de distància l’un de l’altre, caminarien en solitari fins a trobar-se al centre, on es casarien. Però van haver d’esperar cinc anys per aconseguir els permisos i quan finalment van emprendre la caminada ja no eren els mateixos. Abramović, farta de ser l’arquetípica artista pobra, gaudia de l’èxit. A Ulay li importava un rave la notorietat i es regirava davant del que considerava una creixent comercialització de la seva feina. Després de 90 dies i 2000 quilòmetres de caminada, es van trobar al mig del camí, es van abraçar i es van acomiadar per sempre. Els amants van transformar les noces en divorci. Ella es va convertir en l’artista de performance més famosa del món. Ulay, que va morir el 2020, es va esvair en la foscor. Un cas únic en la història de l’art, en què una artista dona eclipsa àmpliament la seva parella masculina.
Durant les dues dècades següents, el treball d’Abramović va seguir arribant a públics cada vegada més grans. La llegenda de “l’àvia de la performance” (ella s’estima més parlar d’art escènic) començava a ser un secret de domini públic. El 1997 va obtenir el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per Balkan Baroque, una muntanya de 1500 ossos de vaca que durant sis dies netejava obsessivament amb un raspall mentre plorava i cantava cançons del seu país. Va viure durant dotze dies, sense llegir, sense menjar, només amb aigua, en un museu del qual només podia sortir a través d’una escala construïda amb ganivets (The House with the Ocean View). I va recrear les obres d’altres grans artistes de performance, inclosa Seedbed, de Vito Acconci, que el 1972 es va amagar sota una tarima de la galeria Sonnabend de Nova York, deixant que el públic el sentís masturbar-se mentre remugava fantasies sexuals.
Tot va canviar la dècada següent a partir de l’èxit de la retrospectiva que li va dedicar el MoMA, L’artista és present. Es va asseure immòbil i en silenci en una cadira de fusta al mig de l’enorme atri del museu, set hores al dia durant tres mesos, des de mitjans de març fins a finals de maig. Qualsevol que estigués disposat a fer cua podia seure davant seu i mirar-la fixament als ulls en un joc de seducció mútua. Els resultats van ser sorprenents. Cada dia, diverses persones rompien a plorar. D’altres van retirar la mirada o van somriure. “El més difícil és fer una cosa que és gairebé res”, ha reflexionat l’artista. Aquella actuació va batre tots els rècords d’assistència al museu novaiorquès (850.000 visitants). N’hi havia que feien cua tota la nit. El clímax va arribar amb l’aparició d’Ulay, a qui no havia vist des de feia dues dècades. L’artista es va saltar les seves pròpies regles i, amb llàgrimes als ulls, li va allargar les mans.
Des d’aleshores, Abramović, que va aparèixer en un vídeo musical de Jay-Z, que va treballar amb Lady Gaga i a qui li agrada la roba dels dissenyadors de moda Walter Van Beirendonck i Riccardo Tisci, s’ha convertit en una mena de celebritat. Aquella pària que corria pels carrers de Belgrad té avui 77 anys i és una de les artistes més influents de les darreres dècades, reconeguda amb el premi Princesa d’Astúries de les Arts i en bona mesura responsable que aquell art marginal ocupi avui un lloc de centralitat als museus de tot el món. Una icona pop que ha creat la seva pròpia fundació, el Marina Abramović Institute, per a la formació d’artistes joves. Aquest mateix any serà la primera artista dona que exposarà en una mostra individual a la Royal Academy de Londres. “Vaig començar a rebre fortes crítiques als mitjans per ser una estrella i per anar amb estrelles”, escriu a les seves memòries. “La percepció és que et fan i després ho has de pagar, que un artista ha de patir. Ja vaig patir prou…”
Marina Abramović ha sentit des de sempre una gran fascinació per la mort. I no està disposada a desaprofitar l’oportunitat que li brinda la seva per fer la darrera gran obra abans de marxar. Ha preparat acuradament el seu adeu. Hi haurà tres funerals i tres taüts. Només un contindrà el seu cos real. Però ningú no sabrà de quin es tracta. Seran enterrats simultàniament a les tres ciutats on més temps ha viscut, Belgrad, on va néixer, Amsterdam i Nova York. Hauria preferit que la tallessin en tres peces, però sap que això no passarà. Les tres Marines (l’heroica, l’espiritual i la frívola) seran amortallades amb vestits alegres i els dolençosos hauran d’explicar acudits verds mentre la seva amiga Antony Hegarty, d’Antony and the Johnsons, canta My Way.
La idea se li va acudir durant el comiat de Susan Sontag al cementiri de Montparnasse. “Ella tenia un carisma increïble i estava plena de vida, però va tenir un funeral petit i tristíssim”, recorda. Això, a ella, no li podia passar. En tornar a Nova York, va anar directament a veure el seu advocat i li va parlar de les tres Marines. Poc després li va passar el guió complet. Mentre arriba aquest moment, l’artista ha vist complerta la fantasia d’assistir al seu propi funeral a Vida i mort de Marina Abramović, una creació musical oficiada pel gran director d’escena Bob Wilson que es va presentar el 2012 al Teatro Real de Madrid, coproductor del muntatge. Allà ja hi havia les tres Marines, els taüts i Antony Hegarty. També Willem Dafoe i tres gossos negres olorant una muntanya d’ossos sobre l’escenari.
Teresa Sesé
Periodista especialitzada en art