Ariadne auf Naxos és, en certa manera, una òpera sense protagonistes clars: per entendre el seu desenvolupament i la seva intenció ens resulten tan importants papers secundaris com les tres nimfes que acompanyen Ariadne a la seva presó de Naxos —aquí, Núria Vilà, Sonia de Munck i Anaïs Masllorens—, el mestre de dansa o el compositor —José Antonio López i el doble cast de Samantha Hankey i Paula Murrihy—, que representen les dues maneres, la seriosa i la còmica, d’entendre l’òpera.
Però, a l’hora de la veritat, les millors parts les va escriure Richard Strauss per a dues sopranos, una spinto d’irresistible potència wagneriana —Primadonna/Ariadne— i una coloratura —Zerbinetta— que desafia la llei de la gravetat. Per això, tot i que no són els papers dominants, sí que són els més delicats de tota la producció. Aquí comptarem amb dues Ariadnes de primer nivell: la sud-africana Johanni van Oostrum, que s’ha anat construint una gran reputació com a intèrpret de papers alemanys —de Weber a Mozart—, i la soprano finesa Miina-Liisa Varela, que debuta al Gran Teatre del Liceu. En el paper de Zerbinetta, també dues assegurances de vida: la donostiarra Elena Sancho Pereg —que va guanyar el premi Opernwelt a la millor jove de la temporada 2015/2016 precisament amb aquest rol— i la tarragonina Sara Blanch. En el paper del Tenor/Bacchus hi ha confirmats dos cantants en plena maduresa, prou experimentats com per rendir al més alt nivell en un rol breu però molt exigent: l’austríac Nikolai Schukoff i el canadenc David Pomeroy, tots dos especialitzats en herois wagnerians. La direcció musical també queda en bones mans: durant l’última dècada, Josep Pons ha baixat al fossat del Liceu per dirigir, fonamentalment, òperes wagnerianes i del repertori tardorromàntic, així com el cànon de Mozart. Era lògic, doncs, que fes també seva la síntesi entre aquestes dues tradicions austrogermàniques que Strauss va buscar en Ariadne, que necessiten tant de detall i atenció en els passatges de força con en els més lírics.