JOAN FONTCUBERTA
Fotògraf 

“La fotografia va néixer al segle xix sota uns paràmetres històrics, ideològics, polítics i culturals. Molts dels valors que encara conservem arrenquen justament d’aquell moment, justament d’aquell moment germinant des d’allò fotogràfic; per això penso que més que un sistema artístic que té a veure amb les formes o amb l’estètica, la fotografia és una filosofia.” – Joan Fontcuberta 

Imagen
Joan Fontcuberta.

 

Artista, assagista, crític i fotògraf, Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) representa una visió crítica de la realitat, les veritats fotogràfiques, històriques o fictícies mitjançant la fotografia i el seu context.

La seva obra penja als museus i les sales d’art més importants del món, com el MoMA o el Metropolitan Museum of Art de Nova York, el Centre Georges Pompidou de París, l’Art Institute de Chicago, el CAAC de Sevilla, l’IVAM de València, el Museum Folkwang d’Essen, la Parco Gallery de Tòquio, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el MACBA de Barcelona, el Redpath Museum de Mont-real i el Photo Elysée de Lausana, entre d’altres. L’any 2013 va rebre el prestigiós Premi Internacional de Fotografia de la Fundació Hasselblad. 

Les fotografies no són simples suports oferts passivament a la nostra observació, són mediacions simbòliques entre nosaltres i la realitat, i contribueixen a donar forma, sentit i existència al món que ens envolta. Sense quasi adonar-nos-en, ens hem fet addictes a les imatges i en patim la bulímia. Avui tots produïm i consumim fotos. 

El projecte que vertebra la col·laboració entre l’artista i el Gran Teatre del Liceu exposa el procés de transformació de les mateixes fotografies per diferents patologies. Aquestes són organismes com un metabolisme orgànic i tenen un cicle propi: neixen, creixen, es reprodueixen i moren. El seu deteriorament comença, mitjançant un procés químic, quan les condicions no són òptimes. Fontcuberta rescata aquestes fotografies malaltes, que han patit algun tipus de trauma, quan gairebé han desaparegut i perdut la informació que contenien.

El resultat d’aquesta venjança/amnèsia de les imatges és alhora poètic i nostàlgic. Unes fotografies que han perdut la seva materialitat però que, encara mutants, en un acte creatiu de reciclatge fotogràfic, ens projecten noves imatges molt poderoses. Una proposta que planteja un diàleg entre allò natural i allò sobrenatural. 

L’obra de Joan Fontcuberta sedueix, provoca i intriga, però alhora incorpora la ironia com a part estratègica: una façana amable per a una crítica molt profunda.