Les veus de l'obsessió

Joan Margarit, poeta

Si haguéssim de designar un hereu de la poesia clara i difícil de Salvador Espriu i de la poesia bondadosa i intensa de Miquel Martí i Pol, aquest seria sense cap mena de dubte Joan Margarit.

Joan Margarit (© A. Schwartz)
Joan Margarit (© A. Schwartz)

La duresa i, alhora, la tendresa del refugi contra la intempèrie que és la seva extensa i reconeguda obra poètica el situen entre els poetes més valorats per la crítica i els lectors. Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Ha escrit tota la seva obra directament en les dues llengües, català i castellà. Els premis més importants que li han estat concedits són el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), Premio Nacional de Poesía (2008), Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda (2017), Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (2019) i Premio Cervantes (2019).

Per a Margarit hi ha dos moments importants en la poesia, el del naixement del poema a l'interior del poeta i el de la seva arribada a l’interior del lector o la lectora desconeguts. Ha dit que se li va fer evident des de molt jove que no trobaria mai cap poema mirant cap enfora d’ell mateix i sosté que tothom és molt semblant, i que és per això que un artista pot commoure algú llunyà a qui no coneix. El que ens diferencia davant d’un fet qualsevol, posem per cas una desgràcia personal, no és el que ens passa, sinó la forma i la capacitat diferent d’explicar-s’ho a un mateix o d’explicar-ho als altres.

Per a Margarit, ser poeta vol dir en primer lloc saber trobar alguna cosa emocionant de les que són a dins de tothom, però sempre barrejades amb milers d’altres que no valen res, que no són ni veritat. El poema ve a ser com una partitura que escriu el poeta explicant el que ha trobat. El lector és com si tingués un instrument per interpretar aquesta partitura, la qual li permet llegir, sentir, allò que era el poema de sortida del poeta, i que ara és el d’arribada al lector o a la lectora. Llegir un poema, doncs, és buscar-hi la pròpia veritat, un acte que, misteriosament, consola. El procés és molt semblant al d’escoltar música. Margarit sempre ha dit que la poesia està molt lluny de la literatura i molt a prop de la música. La poesia i la música són potser les úniques eines immediatament útils en els pitjors moments de la vida.

Entén la poesia com un autoretrat?
En art es practica l’autoretrat, encara que això només sigui evident en el cas de la pintura i l’escultura. En els poemes, tot i que la distància entre el retrat que es projecta i el mateix poeta s’allarga i s’escurça, no li és fàcil al lector o lectora calibrar-la, però tampoc penso que per a ells aquest sigui un assumpte interessant. Penso que s’ha exagerat la importància d’aquesta distància entre poeta i poema, o, dit d’una manera més precisa, entre l’emoció i la consciència. Si aquesta distància fos tan curta com a vegades es pretén, la poesia es superposaria amb el gènere de la confessió, i si fos tan llunyana hi hauria més identitat entre poesia i novel ·la. Diria que en els bons poemes aquesta distància és, en cada cas, la justa.

En la seva poesia es recull el seu estat d’ànim, una presència del "jo" més interior?
Sempre. El subjecte i l’objecte coexisteixen en la poesia des del Romanticisme. No crec que la poesia torni a renunciar a això. Potser s’intenta en alguns treballs experimentals que deixen fora l’emoció i, fins i tot en aquests casos, succeeix més per incapacitat que per voluntat profunda, ja que solen ser poemes dolents disfressats d’avantguardisme. Una altra cosa és com tractar aquesta coexistència, donant preeminència a l’objecte o al sub jecte. Tinc tendència, fins en els poemes més subjectius, a despullar el sentiment de manera que prevalgui una certa sensació d’objectivitat en qui llegeix el poema.

En l’interminable deambular de l’escriptura hi ha recursos que inevitablement pertanyen a la poesia?
Precisament són els elements que més risc corren de ser estèrils, per la seva repetida utilització que els ha convertit en tòpics. Aconseguir reutilitzar-los amb èxit sense recórrer a la ironia o al sarcasme és una de les operacions poètiques més difícils.

La música gairebé mai té caràcter anecdòtic. Sembla una excusa per retrobar-se. És un mirall que equilibra?
La música i la poesia són, després de les persones a qui estimo, els meus principals recursos d’equilibri interior. Per exemple, després de la mort de la meva filla, el que més m’acosta a la seva invisible presència són algunes peces de música, concretament de Bach: les Suites per a violoncel sol, sobretot interpretades per Lluís Claret, i les Variacions Goldberg o les Suites angleses, sobretot interpretades per Glenn Gould.

Els espais de reflexió que obren els poemes, pretenen una reafirmació existencial, un toc d’alerta a la consciència davant una realitat acomodatícia?
Penso que un dels sistemes d’entrada de l’art en la nostra consciència és aixecar una mica el vel que la vida quotidiana va posant sobre totes les coses, fins i tot sobre els sentiments, i apuntar-nos a alguna cosa com si fos la primera vegada que ho percebem. És el que de vegades es diu factor sorpresa en un poema, i que ha d’estar present sempre, en major o menor grau.

L’escriptura és un exercici de clarificació?
L’escriptura de poemes, amb l’edat, s’ha convertit per a mi en una obsessió per desposseir-los de tot el que no sigui imprescindible, tant pel que fa a versos com paraules o argument. Un dels signes en els quals vaig reconèixer la meva maduresa com a poeta va ser en la capacitat de menysprear versos que, sent brillants, no eren imprescindibles.

Activitats

RECITAL POÈTIC
17 de gener 2021
Sala Gran
Més info