Mozart va compondre La flauta màgica per encàrrec del seu germà maçó Schikaneder amb un doble objectiu: atraure al seu teatre privat un públic popular –havia de ser per tant còmic i en alemany–, i reflectir l’ideal maçònic sobre la raó i el bé en els jocs musicals. El resultat, com no, va ser una obra mestra.
Acte I, Papageno
«Der Vogelfänger bin ich ja»
Amb aquesta ària es presenta Papageno, un caçador d'ocells per a la Reina de la Nit. Papageno és un home simple que té una sola aspiració en la vida: trobar la companya adequada, ser feliç en el matrimoni i tenir fills. Malgrat la importància d'aquest tema en l'òpera –que també expressa la princesa Pamina–, Papageno és un personatge còmic que no es caracteritza pel seu perfil transcendent. L'ària està armada sobre una melodia contagiosa que li ha atorgat una immensa fama: és el moment favorit de l'òpera per a molts aficionats –almenys el més simpàtic–, i el que facilita l'entrada en La flauta màgica al públic infantil.
Acte I, Papageno, Pamina
«Bei Männern, welche Liebe fühlen»
Quan Papageno entra en el palau de Sarastro, es troba amb Pamina, que just acaba de fugir del pervers Monostatos, un infiltrat de la Reina de la Nit que sent una forta atracció per la jove. Papageno i Pamina parlen, i l’ocellaire li comunica que aviat vindrà el príncep Tamino a salvar-la. Tots dos coincideixen en la necessitat de l'amor conjugal, i ho fan cantant un dueto d'una bellesa serena i profunda. La flauta màgica ens captiva gràcies als números individuals pirotècnics, però el mateix Mozart va explicar en una carta dirigida a la seva dona Costance el 8 d'octubre de 1791, que el duet d’‘Home i Dona’ es va repetir aquella nit en el teatre per la insistència del públic.
Acte II, la Reina de la Nit
«Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen»
Tamino progressa en el seu viatge cap a la il·luminació, descobreix que la Reina de la Nit és malvada i es posa de part de Sarastro, que és l'encarnació del bé i la raó. La Reina, humiliada, arriba fins a la seva filla Pamina i li ordena, estenent-li un punyal, que assassini Sarastro. La segona ària de la Reina és molt més espectacular que la primera que canta en l'Acte I, un joc de coloratures que aconsegueix una alçada estratosfèrica, un Fa dues octaves per sobre de l'escala central, la qual cosa la converteix en una de les peces més difícils del repertori per a soprano. Si es canta bé, el teatre s'enfonsa.