Acte I, Rodolfo, Mimì
«Che gélida manina» / «Si, mi chiamano Mimì»
Mimì, la veïna de Rodolfo, truca a la porta del seu recambró demanant-li llumins per encendre la seva espelma, que s’ha apagat. Els minuts següents la parella s’enamora del tot i s’expliquen mútuament un resum de la vida. Les dues àries consecutives desenvolupen tots els bells motius melòdics apuntats al principi del primer acte i acaben donant forma a les dues peces per a tenor i soprano –per la forma i un fons apassionat– més perfectes que mai s’hagin escrit.
Acte II, Musetta
«Quando m’en vo»
Musetta havia estat l’antiga amant de Marcello, el pintor que conviu amb Rodolfo. Encara s’estimen, però ell no ho vol reconèixer. En plena nit i en públic, en un cafè Momus atapeït, Musetta desplega un joc de seducció a ritme de vals amb el qual pretén atreure novament Marcello –i no li importa si davant hi ha el seu nou amant, un vell xaruc. És una ària per a soprano lleugera tan exuberant como mil·limètrica en el desplegament de passions.
Acte III, Mimì
«Donde lieta uscì»
Mimì i Rodolfo travessen una crisi. Ella creu que Rodolfo l’ha deixada d’estimar, però la realitat és més cruel: ell és conscient de la greu malaltia de Mimì, i sent un veritable terror davant la possibilitat que pugui morir. El seu allunyament és un moviment instintiu per defensar-se de la por. En aquesta peça, d’emoció desoladora, Mimì s’acomiada del seu estimat amb el cor trencat, conscient finalment de la realitat.
Acte IV, Mimì, Rodolfo.
Finale
El destí de Mimì és inevitable: la seva malaltia és greu i no es pot guarir. Al darrer moment, els amants es troben a la pelada cambra de Rodolfo, envoltats dels amics, per a l’adeu definitiu. Ajaguda al llit, i mentre sonen els principals motius melòdics de l’òpera, Mimì canta –amb la veu apagada– la seva darrera prova d’amor. I mentre jau morta, l’acte es clou amb un retruny esborronador de l’orquestra, el crit de dolor que Rodolfo amb prou feines pot emetre amb la veu ja trencada.