definir etiqueta

La Rambla, 51-59. 08002 Barcelona. Com arribar

LT. +34 93 485 99 00 Entrades@Liceu.cat

  • Segueix-nos
  • definir etiqueta
  • definir etiqueta
  • definir etiqueta
  • definir etiqueta

Una videoinstal·lació al camp de batalla

Articulada al voltant del treball audiovisual de Wolfgang Tillmans, l’escenografia uneix el llenguatge del videoart i la dramatúrgia operística amb un profund efecte poètic
Sobre la producció

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Sobre un fons negre, la producció s’articula sobretot a través de les pantalles de Wolfgang Tillmans, que es planteja la posada en escena com una videoinstal·lació

El War Requiem no és una òpera, i per tant no té un argument, ni demana cap mena de producció escènica per poder-lo interpretar de la manera correcta. No obstant això, els últims anys s’ha donat el fenomen interessant –i en certa manera transgressor– que consisteix a escenificar oratoris coneguts, i d’aquesta manera moltes sales d’òpera i festivals han incorporat al seu repertori obres com la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach –que mai no va escriure òpera– o El Messies de G. F. Händel, que va abandonar l’òpera per modernitzar l’oratori.

Aquest tipus d’acció requereix una preparació molt seriosa, perquè al capdavall es tracta d’una ingerència creativa –modificar profundament un tipus d’art amb codis que li són aliens–, però que plantejada de manera rigorosa pot ajudar perquè, com s’esdevé amb la versió del War Requiem proposada per Daniel Kramer, la idea original del compositor quedi realçada, reforçada gràcies a una utilització intel·ligent de capes de significat que afegeixen alè poètic, metàfores i noves dimensions de la seva bellesa. Kramer és el director artístic de l’English National Opera (ENO), una institució que s’ha caracteritzat per buscar la confluència de diferents arts, antigues i modernes, per revitalitzar el repertori líric anglès, i la seva primera idea va ser que la peça de Britten –composta a tan gran escala que, més que una missa o una versió laica de l’oratori, s’acosta sobretot a les grans simfonies corals de Gustav Mahler– podia ser portada a l’escenari d’òpera perquè, a més, s’hi amaga un esbós d’argument gràcies a la inclusió dels poemes sobre la guerra de Wilfred Owen.

Kramer va contactar amb Wolfgang Tillmans, el fotògraf alemany resident a Londres guardonat amb el Premi Turner l’any 2000 i conegut pel seu treball a mig camí entre el videoart, la instal·lació i la indústria de la moda, i li va demanar que desenvolupés un concepte visual per al War Requiem, que d’aquesta manera es presenta al teatre amb el pla afegit de la metàfora, un recurs activat permanentment en la subtil escenografia dividida entre l’acció dels cantants i el fons de pantalles que referma el missatge de cada segment de la peça coral, i que per a Tillmans, com ho va ser per a Britten, és el caràcter injustificat de la guerra.

«Els poemes de Wilfred Owen de la Primera Guerra Mundial, que formen part del text, em recorden el que és la guerra abans de res: la destrucció de vides joves», explicava Tillmans en una entrevista publicada al web de l’ENO. «Aleshores va ser quan la guerra moderna va començar a arrabassar la vida de civils de totes les edats. Jo vaig ser adolescent a l’Alemanya dels vuitanta, en la línia divisòria entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia, i tenia un pànic terrible a la guerra. L’auge actual del nacionalisme a l’hemisferi nord fa que el missatge pacifista de Britten i Owen sigui més rellevant que mai». D’aquesta manera, l’escenografia de Tillmans subratlla amb insistència l’horror de la guerra a gran escala, i deixa anar un bri d’esperança a mesura que avança la producció.

L’escenari funciona a dos nivells: és el lloc on deambulen les veus –les tres solistes principals i els cors, que representen, en certa manera, la població civil innocent, la víctima real de qualsevol conflicte bèl·lic i, per tant, que apareixen gairebé sempre de manera tumultuosa, desordenada o jaient al sòl, morts– i gairebé sempre hi ha una o dues pantalles actives com a fons o desplaçades cap al pla mitjà de l’escenari, en les quals Tillmans afegeix comentaris visuals sobre el text cantat. Al començament de la representació, i durant més de mitja hora, la il·luminació és escassa –un negre profund, el pou sense fons de l’horror– i els visuals ressalten el dolor del desplaçament d’innocents, de la mutilació dels cossos, de la pèrdua d’esperança.

La guerra a la qual al·ludeix la producció podria ser qualsevol de les del segle XX –la primera mundial, la del Vietnam–, però en un moment concret hi ha una referència directa als Balcans, perquè no deixa de ser l’última i més vergonyosa de les que s’han produït a Europa. Quan arriben els poemes de Wilfred Owen, i les veus solistes del tenor i el baríton adquireixen protagonisme, la producció centra el focus en els personatges, en la interpretació, i el fons visual sol apagar-se, però quan el cor pren el control de nou, el missatge torna a les pantalles. I és un missatge d’esperança, de fe en la reconstrucció i en la reparació de les ferides. El que ve a dir Tillmans és que la guerra és una aberració de l’home i que la resposta davant l’horror és, o bé la civilització –per això apareixen imatges de l’interior reconstruït de la catedral de Coventry, on el War Requiem es va estrenar el 1962–, o millor encara, la naturalesa. Al final, el to verd de les plantes en la seva esplendor tenyeix les pantalles, tot donant a entendre que hem d’aprendre quin és el nostre lloc: per molt de mal que fem, la naturalesa és superior a l’home i acabarà imposant-se. La guerra, en definitiva, és un error que quedarà reparat pels cicles imparables de la vida.

 

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Temes: Òpera; Benjamin

Load next