Des de Wagner, és pertinent entendre l’òpera com l’espai creatiu en el qual es desenvolupa l’obra d’art total. No obstant això, Wagner entenia l’obra d’art total exclusivament en el marc de la representació de l’òpera. Es pot anar més enllà?
És a dir, l’òpera ha d’anar més enllà de l’orquestra i de la veu —de la música i el cant— per ser un receptacle en el qual també hi ha lloc per a la pintura, l’arquitectura, la moda i, a mesura que la tecnologia avança, també l’audiovisual, fins i tot les noves tècniques de creació per mitjans digitals. L’òpera, com el cinema, permet expandir la nostra idea de la creativitat i dels seus mitjans associats per integrar-los o comparar-los, i en certa manera és com una finestra metafòrica a aquesta realitat que intenta explicar-nos la ciència, que és la possibilitat que no sols existeixi el nostre món, sinó molts mons més. L’òpera és un lloc des d’on endevinar, des de l’art, l’existència d’universos paral·lels
No obstant això, Wagner entenia l’obra d’art total exclusivament en el marc de la representació de l’òpera. Es pot anar més enllà? Es pot, per descomptat, si es concep l’espai del teatre com un escenari en el qual mai s’abaixa el teló, i la temporada no com una successió d’estrenes, sinó com una gran estrena en la qual hi ha dies en què s’interpreta una òpera, però on sempre hi ha alguna cosa més en el racó més inimaginable. En aquesta temporada 2020/2021, el Gran Teatre del Liceu serà una funció en si mateix, i hi haurà una programació dedicada a l’expressió artística que dialogarà amb l’òpera, i que serà una altra forma d’òpera quan ningú canti a l’escenari de la Sala Gran. El “Concert pel biocè” del 23 de juny passat va ser només un preàmbul: d’ara endavant, el Liceu serà un espai per a instal·lacions com les de l’artista Chiharu Shiota, que treballa amb el teixit, els objectes i la llum per crear espais poètics que enriqueixen l’experiència de la vida, o on podrem visitar exposicions com la que es dedicarà, del febrer a l’abril a la Sala Miralls, a la famosa escultura Spider, de l’artista Louise Bourgeois, una peça icònica del modern art expressionista europeu, i que reflecteix la nostra creixent obsessió per l’horror.
En aquesta cerca de connexions, la temporada del Liceu es complementarà amb altres formes creatives, pulsions emocionals o espais per a la reflexió —que són altres maneres d’entrar en l’òpera, o de sortir-ne per enriquir l’experiència—, com la conferència que dictarà al juny el filòsof Nuccio Ordine sobre l’obsessió de la gelosia —a partir de l’obra d’Ariosto, Cervantes i Mozart—, l’exposició de fotografies de l’artista barcelonina Laia Abril del 22 d’abril al 30 de juny al balcó Foyer —prologada per un audaç taller de selfie el 17 de gener— o el recital poètic que, també el 17 de gener, oferirà l’aclamat poeta Joan Margarit a la Sala Gran del Teatre. Com en l’obra de Chiharu Shiota, les diverses arts són com fils que es connecten, i no podem obviar que aquestes connexions van més enllà del fet operístic en si mateix.