Escrita en col·laboració amb Petter Skavlan, aquesta obra connecta els mons de l’òpera i l’art escènic d’avantguarda a través dels mites del passat i del futur, una peça envoltant i hipnòtica que tindrà música nova escrita per Marko Nikodijević.
Primera part. Àries
Mentre Maria Callas jeu al seu llit de mort i somia, l’espectacle presenta set dels seus grans èxits operístics: àries de La traviata, Lucia di Lammermoor, Otello, Norma, Carmen, Tosca i Madama Butterfly. Cadascuna de les peces va acompanyada d’una peça de vídeo en què Abramović, acompanyada de l’actor Willem Dafoe, s’enfronta a la mort en set situacions diferents: una mossegada de serp, la caiguda des del capdamunt d’un gratacel, una estocada en una plaça de toros... L’òpera i la performance es fonen en una llarga seqüència onírica.
Segona part. París, 1977
Una vegada acaba la part operística, la segona part de l’espectacle ens mostra Maria Callas a la seva habitació de París, el dia de la seva mort. La recreació de l’espai és meticulosa, de manera que Marina Abramović es fon plenament amb la cantant i pren possessió del seu cos i del seu esperit en el moment final. Quan mor, entren set serventes —les set sopranos de la primera part— que netegen l’habitació i fan el llit. Tota aquesta part està acompanyada d’una música de riques textures creada pel compositor serbi Marko Nikodijević,
Final. Casta diva
Al final de l’espectacle, una vegada Marina Abramović ha travessat la porta que simbolitza el trànsit de la vida a la mort, una de les criades posa un disc de vinil en un reproductor. La música que sona és l’ària Casta diva, de l’òpera Norma, en un enregistrament històric de Maria Callas. D’aquesta manera, la presència de la diva, que ha estat sobrevolant l’escenari durant tota l’obra, esdevé molt més intensa, ja que passem de l’estat de somni i el record a una cosa real, la seva veu autèntica. En aquest moment, Marina Abramović torna a escena i es reuneix amb Maria Callas.