Aquest espectacle connecta amb fils invisibles les vides de Maria Callas i Marina Abramović, dues artistes emblemàtiques marcades per l’art i el sofriment per amor.
Marina Abramović i Maria Callas són dues artistes molt diferents, però alhora hi ha aspectes —alguns d’evidents, d’altres són fils gairebé invisibles— que connecten de manera molt estreta les vides i la creació d’aquestes dues dones centrals de l’art al segle xx. Algunes d’aquestes relacions són superficials i frívoles: Abramović ha explicat que part de la seva fascinació per Maria Callas es deu a la seva raonable semblança física, i que totes dues comparteixen el mateix signe del zodíac (sagitari, més concretament). Però hi ha altres connexions més profundes, com la correlació entre les seves vides sentimentals i les seves carreres professionals, o el fet d’haver estat aplaudides en molts moments de les seves trajectòries com les millors en la seva disciplina. És a partir d’aquestes circumstàncies com Marina Abramović ha arribat a estimar en profunditat Maria Callas: com a artista que explora els llenguatges escènics més moderns, l’artista sèrbia va veure en la gran diva de l’òpera del segle xx un tema de transcendència enorme, que és la formació dels mites moderns després d’una mort tràgica per amor.
Marina Abramović ha treballat al llarg de la seva carrera amb alguns d’aquests temes: la fragilitat de la vida, la transformació del cos, l’allunyament de l’amor i el dolor que tot això suposa. Per tant, Maria Callas, alhora que una obsessió, és un tema de desenvolupament artístic molt poderós que finalment ha cristal·litzat, després de molts anys de reflexió, en una proposta escènica que té el seu sentit ple en un teatre d’òpera. Ara bé, cal especificar que 7 Deaths of Maria Callas no és exactament una òpera o, si ho és, és una òpera diferent del que exigeixen les convencions clàssiques del gènere. Al cap i a la fi, aquí s’explica una història per mitjà de la música i l’escena: la de l’última nit de Maria Callas, mentre somia i, més tard, es desperta per passar a l’altre costat, que és el de la immortalitat. Callas va tenir una vida tràgica —va conèixer la fama mundial i el fracàs més gran en l’amor; en els seus últims anys es va recloure en un apartament a París i va morir d’una sobredosi de fàrmacs, com Marilyn o Elvis, altres grans mites del segle xx—, i això fa que sigui un personatge amb una narrativa interessant. Ella, que va ser tantes dones al teatre, es converteix ara en un personatge.
Serà la mateixa Marina Abramović qui encarnarà la Divina en aquesta obra. Aquesta és una circumstància especial: generalment, Abramović no actua ni desenvolupa el seu treball escènic en viu. La instal·lació, el happening i la performance són experiències que moltes vegades ometen el públic i la idea del “directe”. Per això, en parlar de 7 Deaths of Maria Callas cal parlar d’un híbrid: té parts d’òpera i de teatre i parts d’art multimèdia, art d’acció i art del cos. En tot cas, les distincions són secundàries, ja que al final el que explica és la potència de la producció. La primera part de l’espectacle recrea el món dels somnis de Maria Callas: Abramović apareix en un llit i l’acció que es desenvolupa consta de música ambiental, una veu en off i fragments de vídeo que acompanyen set àries d’òpera que van ser importants en la vida de Maria Callas. Cada ària la canta una soprano vestida amb uniforme de criada, i cada vídeo representa una manera tràgica i espectacular de morir, en què Marina interactua amb l’actor Willem Dafoe. Per exemple, a la seqüència d’Un bel dì vedremo, l’ària de Cio-Cio San a Madama Butterfly, tots dos caminen per un paisatge apocalíptic i Abramović s’exposa a la radioactivitat; en el segment de Vissi d’arte, vissi d’amore, de Tosca, l’artista cau des del capdamunt d’un gratacel.
La segona part de l’obra representa la mort de Maria Callas, i l’escenografia —desenvolupada per Anna Schöttl— es concreta en un espai que contrasta amb la nebulosa de la primera part: és l’habitació on va morir Maria Callas, recreada amb tota fidelitat. El llit és idèntic al que tenia la diva, els quadres a les parets són els de la seva col·lecció, les fotos que observa —d’alguns dels homes que van marcar la seva vida, com Aristoteles Onassis, Pier Paolo Pasolini o Luchino Visconti— eren entre les seves pertinences. Tot aquest espai abunda al seu torn en símbols que busquen omplir l’obra de significats transcendents: quan Marina/Callas surt a la finestra està veient el món que abandonarà, però també està observant l’eternitat que l’espera; quan travessa la porta, representa la seva mort física, però no la de la seva presència espiritual, que serà per sempre amb nosaltres. Al final, aquesta obra no explica tant una història, sinó el procés en què la tragèdia es converteix en una llegenda a través d’una artista admirable encarnada per una altra artista que treballa amb un llenguatge diferent, però amb els mateixos materials emocionals: l’art i l’amor.