Totes les noticies

Torna al Liceu 'Pikovaia dama', obra mestra de Txaikovski

 Yusif Eyvazov i Lianna Haroutounian en primer terme, amb Gilbert Deflo, Víctor Garcia de Gomar i el mestre Dmitri Jurowski.

  • A Pikovaia dama, Txaikovski recupera la seva admiració per Puixkin en una història onírica i fantasmagòrica d’amor maleït. El compositor signa una de les seves obres més reconegudes, un prodigi de grandiositat simfònica i melodies del romanticisme tardà
  • El Liceu recupera l’aclamada producció de Gilbert Deflo, amb una escenografia clàssica i de decorats sumptuosos que també para atenció a la psicologia dels personatges
  • La batuta de Dmitri Jurowski serà l’encarregada de dirigir l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, així com el Cor infantil VEUS - Amics de la Unió de Granollers, en un desplegament de talent i força que compta amb un repartiment de luxe
  • L’obra és un relat sobre l'atzar i allò imprevisible del destí. També sobre l'ambició, la bogeria i l'avarícia que recau en la tragèdia d’un heroi romàntic (Hermann), interpretat en aquesta ocasió per Yusif Eyvazov i George Oniani
  • Per motius personals, Sondra Radvanovsky s’incorpora a la producció a partir de la funció de l’1 de febrer i la soprano Lianna Haroutounian serà qui interpretarà el rol de Lisa a l’estrena. En la funció del 27 de gener, el paper de Lisa recaurà en la soprano russa Irina Churilova
  • El personatge de la comtessa estarà encarnat per Elena Zaremba i Larissa Diadkova, i el príncep Ieletski el defensaran Rodion Pogossov i Andrey Zhilikhovsky. Completen el repartiment Łukasz Goliński, Gevorg Hakobyan, David Alegret, Ivo Stanchev, Antoni Lliteres, Lena Belkina, Cristina Faus, Mireia Pintó, Gemma Coma-Alabert, Marc Sala, Mercedes Gancedo i Serena Sáenz
  • Pikovaia dama també inclou un conjunt de ballet clàssic, que actua en el segon acte representant una coreografia de Nadejda L. Loujine, inspirada en el ballet d’estil del segle XVIII a partir de la proposta original que va dissenyar Marius Petipa en l’estrena de l’òpera el 1890
  • Pikovaia dama té el suport d’Idealista

Barcelona, 18 de gener de 2022. Un dels títols d’òpera per excel·lència de Piotr Ilitx Txaikovski , Pikovaia dama (La dama de piques), torna al Gran Teatre del Liceu del 26 de gener a l’11 de febrer amb 10 funcions de l’aclamada producció signada pel director d’escena belga Gilbert Deflo.

Després de l’èxit d’Eugene Onegin, Txaikovski va tornar a adaptar una obra de Puixkin en la que seria la seva penúltima òpera, un encàrrec del Mariinsky Theatre que va acceptar desenvolupar quan es va entusiasmar amb el llibret que havia començat a projectar el seu germà Modest. L’estrena va tenir lloc el 1890, en un context d’apoteosi postwagneriana i de triomf de l’òpera realista. Ara bé, Txaikovski encara continuava component a partir d’un llenguatge més propi de mitjans de segle, buscant el bel canto, la melodia ferma i la connexió amb el passat —com deixa clar l’òpera pastoral que es representa dins de la mateixa òpera en el segon acte, que és un homenatge a Mozart—, però alhora introdueix una sèrie d’elements moderns en forma de tortura psicològica i mirada a l’abisme de l’horror, que pertanyen, en realitat, a la següent gran revolució operística, la del simbolisme i l’expressionisme. Una peculiar modernitat que cal trobar, no tant en la forma, sinó en el fons de Pikovaia dama, una reflexió sobre els perills que comporta deixar que l’ànima s’enverini amb obsessions fútils.

La batuta de Dmitri Jurowski serà l’encarregada de dirigir l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, així com el Cor infantil VEUS - Amics de la Unió de Granollers, en un desplegament de talent i força que compta amb un repartiment de luxe. El personatge principal de Pikovaia dama, Hermann, ha de cantar en els tres actes —i en les set escenes— en els quals es divideix l’òpera, i això significa que està sobre l’escenari durant gairebé tres hores. Hermann implica un risc per a qualsevol tenor spinto, perquè no sols exigeix un alt nivell d’interpretació actoral, sinó sortejar amb tècnica i poder tots els reptes als quals li exposa una partitura repleta d’aguts que exigeixen lluentor, entrades abruptes, frasejos llargs i diàlegs intensos amb la resta de personatges, sobretot Lisa, una altra figura que requereix una soprano dramàtica amb experiència. En aquest aspecte, el repartiment d’aquestes representacions està àmpliament cobert amb dos Hermann d’alta categoria: l’àzeri Yusif Eyvazov i el georgià George Oniani; i dues Lisa insuperables en mans de la consagrada Sondra Radvanovsky i la cada vegada més puixant soprano armènia Lianna Haroutounian. En la funció del 27 de gener, el paper de Lisa recaurà en la soprano russa Irina Churilova.

Acompanyant els dos protagonistes, hi ha també dos personatges amb moments destacats i decisius: la comtessa, que s’alternaran Elena Zaremba i Larissa Diadkova, i el príncep Ieletski, que requereix un baríton amb fraseig dolç i capacitat per escalar cap a alguns aguts imponents, i que defensaran Rodion Pogossov i Andrey Zhilikhovsky. 

Un dels moments musicals clau de l’obra és Ya vas lyublyu, al segon acte. Lisa va amb el seu promès, el príncep Ieletski, a un ball de màscares al qual està convidada tota la noblesa de Sant Petersburg. Ella entra amb un clar gest de pertorbació: el dia abans es va trobar amb Hermann al parc i comença a sentir una pulsió amorosa de la qual el príncep sembla adonar-se. En aquest moment, el baríton ha de defensar una ària d’un lirisme delicat que és, per la seva forma clàssica —una espècie de versió russa tardana de la tradició belcantista italiana—, un dels moments individuals més apreciats de l’òpera i una de les grans aportacions de Txaikovski a l’art de l’ària de factura perfecta. A l’acte tercer té lloc l’ària Akh! Istomilas ya goryem interpretada pel personatge de Lisa, tot un tour de force per a qualsevol soprano. Lisa espera Hermann a mitjanit, al costat del canal. És una nit freda i pertorbadora, una altra metàfora de l’estat d’ànim de la jove, que sospita que Hermann ja no l’estima, i que el seu acostament inicial estava motivat per descobrir el secret de les cartes de la comtessa. Mentre espera, es lamenta per la seva mala sort en una ària breu, esforçada i carregada de dolor.

Pikovaia dama requereix també nombrosos papers secundaris, un cor i fins i tot un conjunt de ballet clàssic, que actua en el segon acte representant una coreografia de Nadejda L. Loujine, inspirada en el ballet d’estil del segle xviii a partir de la proposta original que va dissenyar Marius Petipa en l’estrena de l’òpera el 1890.

Argument

Al principi de l’òpera coneixem Hermann, que està enamorat d’una jove noble, Lisa, lluny de la seva esfera social. L’àvia de Lisa és una vella comtessa de la qual es murmura que coneix un truc màgic per guanyar a les cartes; quan Hermann se n’assabenta, Lisa ja només li interessa com a via d’accés a la comtessa, a la qual acaba assaltant a la seva habitació en el segon acte perquè li reveli el secret i, accidentalment, li causa la mort d’un esglai.

En aquest moment, la història es torna un malson: Hermann no ha descobert el secret, però el fantasma de la comtessa se li apareix i li ho revela. Ell ha embogit, i Lisa, que ha caigut perdudament enamorada al final del primer acte, comprèn ara que ja no podrà recuperar Hermann i se suïcida llançant-se al riu; ell intentarà fer servir el truc en una partida de cartes, però perdrà i se suïcida al seu torn; és la venjança pòstuma del fantasma de la comtessa i un càstig contra el pensament irracional.

Sobre la producció

Alguns dels adjectius més utilitzats per descriure la producció de Pikovaia dama que va dissenyar el director d’escena belga Gilbert Deflo a principis d’aquest segle —i que es va poder veure al Liceu per última vegada al final de la temporada 2009/2010— són: exuberant, luxosa i opulenta. Només en alçar-se el teló, en el primer quadre de l’òpera es mostra el parc en el qual Hermann s’assabentarà per primera vegada del secret per guanyar en els jocs de cartes, i allà observem una producció dibuixada a l’antiga, amb decorats pintats que representen un capvespre rosat que acabarà derivant en tempesta furiosa, i enormes grups de figurants vestits a la moda de la Rússia dels tsars: uniformes militars rics en detalls, vestits de dama de l’alta societat que semblen de seda, arbres i falses baranes de marbre.

L’acció de Pikovaia dama se situa a la fi del segle xviii, a Sant Petersburg, sota el regnat de la tsarina Catalina la Gran. El temps de l’acció no és important, realment, i la mateixa història —que tracta sobre la caiguda grotesca d’un militar encegat pels jocs d’atzar, i que en la seva obsessió renuncia a l’amor de la seva vida i a la seva pròpia salut mental— podria ser portada a altres llocs, uns altres temps, fins i tot podria adaptar-se amb un llenguatge simbolista, surrealista o postmodern. Però el llibret és alhora precís en detalls i moments —al final del tercer quadre la mateixa Catalina entra en escena, es representa un ballet amb clares reminiscències dels temps de Mozart, etcètera—, i qualsevol decisió que no es correspongui amb la fidelitat a la lletra pot quedar molt compromesa si no es prenen les decisions amb valentia. Pikovaia dama pertany a un temps de l’òpera europea —la de Puccini, Giordano, etcètera— en la qual l’afany de precisió era alt, i això continua condicionant encara, en gran manera, les produccions actuals. Són àncores que mantenen viva la tradició.

Aquesta producció, doncs, és fidel al text i a l’esperit clàssic. És, per tant, luxosa, opulenta i exuberant a mesura que van passant els actes i els quadres: en el primer som al parc, i en el segon a les habitacions de Lisa, amb grans plafons de fusta, cortines sumptuoses i un llit noble. En el tercer quadre se’ns presenta l’interior d’un palau, i en el quart les estances de l’anciana comtessa, i en aquest moment és quan la producció comença a girar cap a la foscor i pren elements més propis d’un malson gòtic. La cambra de la comtessa es mostra espessa, polsosa i fosca, com si fos el refugi d’una bruixa. Hermann, que en la seva popular escena de la tempesta ha començat a obsessionar-se amb el secret de l’anciana —aquestes tres cartes que desbloquegen el secret per guanyar en el joc—, arrossega ara la mala sort, al seu al voltant tot és negritud i inquietud. En el tercer acte, la producció recorda les velles pel·lícules de terror i els gravats dels llibres clàssics de literatura fantàstica: l’amor ha estat vençut per la irracionalitat, la llum ha estat arraconada per la foscor que ennuvola la ment de Hermann.

Un dels punts claus de la proposta escènica és l’atenció a la psicologia dels personatges: sota la riquesa del vestuari i l’atrezzo batega una passió turbulenta que alimenta la bogeria col·lectiva.

Amb el suport de: