Una celebració de la vida (tanmateix)

Sobre l'obra

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Com sol passar a les òperes, la història acaba malament i Mimì, la jove cosidora estimada per Rodolfo, mor de tuberculosi. El desenllaç de La bohème és trist perquè la vida és dura, i així ens la vol ensenyar Puccini: no hi ha justícia divina que esmeni la crueltat del món real, i encara menys als marges pobres dels suburbis de París. I tanmateix, La bohème és un celebració intensa de la joventut i l’alegria, una obra que defensa el tòpic medieval del carpe diem: mentre siguem aquí, hi ha moments de felicitat, plaers i amors que cal xuclar fins al darrer instant amb la màxima intensitat.

Puccini va compondre La bohème amb 38 anys; ja no era jove, però recordava com era ser-ho. Ser jove, i sentir-se jove, consisteix a creure’s immortal, a buscar la bellesa, enamorar-se i viure cada dia esprement-lo. Gairebé sempre la realitat s’escola a la festa de la joventut i sentim el cop –una decepció, un rebuig, un impagament, un abandonament de la musa–, i de vegades aquest cop t’ho arrabassa tot sense avisar prèviament. Però mentre no arriba aquest moment, cal deixar-se dur, gaudir del dia. Un dels secrets de La bohème, un dels aspectes que captiven el públic amb el pas del temps, és que manté pur aquest alè juvenil que en el transcurs vital se’ns va quedant enrere, però que ens agradaria de recuperar: és una òpera no sols musicalment apassionant, sinó també una rada, un port segur on podem arrecerar-nos durant unes hores quan baten les tempestes de la vida adulta i la proximitat de la fi.

Puccini va arribar a La bohème després de l’èxit de Manon Lescaut, i va ser l’òpera que va marcar d’una manera definitiva el seu rumb cap a l’èxit mundial. Podria no haver-ho estat –Leoncavallo va estrenar per les mateixes dates la seva pròpia versió de la mateixa història, amb un llibret encara més fidel a l’original de Murger, i a la crítica de l’època va semblar-li una òpera més aconseguida–, però el públic es va decantar del costat de Puccini, i des d’aleshores, per a milions d’espectadors, no hi ha hagut un amor més dissortat, laminat per la gelosia i la malaltia, que el d’aquests Rodolfo i Mimì. És el mateix amor tràgic que separa altres heroïnes de Puccini –Tosca, Madama Butterfly, Liù– i que aquí va aparèixer, sortosament per a Puccini, en l’expressió més pura, perfecta i vital. El secret de La bohème és que ens captiva perquè la història d’aquests personatges és, també, la nostra pròpia història, som un reflex d’aquestes passions i d’aquestes pèrdues.

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Temes: Òpera; Puccini

Continua fent scroll per veure el següent article

Load next