Pelly recorre a la idea del viatge oníric del protagonista, un recurs narratiu sempre eficaç per dibuixar una zona boirosa on sembla que es confonen fantasia i realitat.
No disposem d’una partitura definitiva de Les contes d’Hoffmann: Offenbach, el qual va morir el 1881, va deixar inacabada aquesta òpera –val a dir que la seva idea era afegir-hi més històries– i sense detalls de com s’havia de veure exactament el conjunt ja enllestit damunt d’un escenari. Les cinc parts que ens n’han arribat –tres actes, pròleg i epíleg–, tot i que van quedar pràcticament tancades, a vegades es sotmeten a revisions musicològiques en què es recuperen i eliminen fragments, i això converteix cada producció, en bona mesura, en una veritable sorpresa i novetat. La versió de Laurent Pelly s’adapta al que havia estat l’ordre primigeni que va proposar Offenbach –primerament l’episodi d’Olympia, seguit del d’Antonia i en darrer lloc el de Giulietta–, o sigui que en gran mesura és la més fidel a les intencions narratives de l’autor. A més, també respecta el desig d’Offenbach d’abandonar la lleugeresa i la fugacitat de l’opereta per endinsar-se a l’espai seriós i transcendent de la gran òpera, és per això que Pelly ha mirat de compensar la sumptuositat de la música amb la foscor profunda d’una nit en què Hoffmann vagareja cercant les dones que adora. Pelly recorre a la idea del viatge oníric del protagonista, un recurs narratiu sempre eficaç per dibuixar una zona boirosa on sembla que es confonen fantasia i realitat. Tota l’òpera s’esdevé gairebé en la foscor, en espais reals –la taverna on Hoffmann espera que arribi la seva estimada de carn i ossos, Stella–, però també dins el magí del poeta. El salt de la realitat a la imaginació, però, no implica un contrast de llum i de color: mentre Hoffmann beu és de nit, i la llum es resisteix a irrompre en tots tres episodis. L’escenografia permet una transició ràpida entre les diverses escenes –i fins i tot entre quadres i localitzacions al mateix acte– mitjançant un ús intel·ligent i àgil dels decorats mòbils, però sempre es percep la presència inquietant d’un fons negre o una il·luminació subtil dels interiors, on domina la penombra en comptes de la llum.
Potser resultarà important indicar que Les contes d’Hoffmann, malgrat la fama merescuda de ser una òpera alegre i exuberant pel que fa a cant i textures orquestrals, no és ben bé una comèdia. El personatge central és un escriptor en crisi que recorre els baixos fons de París, i el final no és gens feliç, perquè tot i que l’art triomfa, s’esvaeix per sempre la seva ambició personal d’un amor suprem. Alhora, els capítols d’Olympia, Antonia i Giulietta també acaben malament, marcats pel desengany, la mort o l’oblit. Això és el que ha empès Pelly a compensar la seva tendència natural al color i la caricatura quan exerceix com a director d’escena –com és el cas de les seves lloades produccions de Cendrillon o La fille du régiment, un muntatge habitual al Liceu–, mitjançant pinzellades de malson. Hi apareixen, per descomptat, detalls d’elegància, estil i enginy: en el vestuari d’època, en els moviments hilarants i molt ben trobats de l’autòmata Olympia, en l’ampliació de l’espai a casa d’Antonia. Però també s’hi copsa el contrast fosc, com de malson, que remarca la qualitat romàntica de l’òpera, hi aporta un matís serio –tal com volia Offenbach– i permet a l’espectador de capbussar-se plenament a la història, tant en els aspectes fantàstics com en la lectura secundària gairebé pessimista, tot exposant que els somnis poden ser meravellosos, però que sempre ens despertem a la realitat.