En aquesta obra inacabada del compositor, Offenbach crea un món amb les seves pròpies regles.
En aquesta obra inacabada del compositor, Offenbach crea un món amb les seves pròpies regles.
Pròleg, Hoffmann, cor
«Il était une fois à la cour d’Eisenach»
Al començament de l’òpera, a la taverna de Luther, mentre espera la seva estimada Stella, Hoffmann assaja un conte breu per a una colla d’estudiants que l’acompanyen: és la història d’un nan dolent anomenat Kleinzach, una ària amb acompanyament del cor en què el tenor ha de compaginar tensió dramàtica, capacitat per assolir les notes altes i emetre-les amb força, a més de revestir tota l’escena d’un efecte dramàtic, ja que al capdavall es tracta d’una història de terror.
Acte I, Olympia
«Les oiseaux dans la charmille»
L’ària d’Olympia –interrompuda dues vegades, perquè com després sabrem la noia es un ninot mecànic al qual s’ha de donar corda perquè no s’aturi– és la més espectacular de tota l’òpera, un exercici de coloratura del màxim nivell de dificultat, tot competint amb peces inqüestionables del repertori, com ara la de la Reina de la Nit de La flauta màgica de Mozart. Si la soprano culmina amb èxit aquesta proesa, el deliri a la sala està garantit.
Acte II, Antonia, Hoffmann
«C’est une chanson d’amour»
Antonia ja fa temps que no veu Hoffmann i quan es retroben a la casa on ella està reclosa –i on el seu pare li prohibeix de cantar–, tots dos es retreuen l’oblit i refermen el seu amor en un duo de nou minuts que constitueix una mena de resum de totes les fases d’una relació en crisi: els retrets, els dubtes, l’atracció renovada i un final que voreja l’èxtasi, i en el qual les veus del tenor i la soprano es compenetren en una dolçor lírica encisadora.
Acte III, Giulietta, Nicklausse
«Belle nuit, ô nuit d’amour»
La famosa barcarola de l’òpera –el moment més cèlebre, i també una de les melodies més reconegudes de tots els temps– està agafada de fet d’una peça anterior d’Offenbach, Die Rheinnixen, cantada en alemany. Es tracta d’una tonada deliciosa, a mig camí entre el tempo de vals i l’efecte apaivagador d’una cançó de bressol, que canten Giulietta (soprano) i Nicklausse (mezzosoprano) mentre celebren la vida feliç en un palau venecià. Una alenada d’aire fresc, d’encís, abans que esclati el drama.