A la fi del segle XIX i en plena sintonia amb altres moviments de l’època, com el naturalisme, que marcava una nova etapa per a la novel·la, l’òpera també van endinsar-se en una fase realista. Com la fotografia o la crònica periodística, una obra lírica havia de ser el reflex de la veritat, a fi de poder comprendre d’aquesta manera la naturalesa humana i l’esperit del temps, una intenció que Ruggero Leoncavallo va resumir, manifestada al «Pròleg» de la seva òpera I pagliacci, amb una expressió tan ben trobada que «l’autor ha intentat captar un tros de la vida». El verisme a l’òpera, doncs, consisteix a estudiar des de la distància la vida dels altres, però sense interferir-hi, com guaitant per un forat a través de la paret.
Puccini també va participar de l’entusiasme verista, i La bohème és la seva òpera que amb més convicció mostra la realitat del món sense fantasies ni final feliç. Ben aviat farà un segle de la mort del compositor, i La bohème –òpera que inicialment va ser rebuda amb tebior– ha recollit un èxit tan gran que no ha deixat mai de ser representada, a vegades amb un respecte escrupolós envers el llibret, però de vegades aplicant-hi unes llicències modernitzadores, abstractes o fins i tot forassenyades. Per a un director d’escena, aquesta primera decisió és la més important: ¿cal ajustar-se al llibret, que és el més lògic i còmode, o hi ha marge per reinterpretar la història d’aquells joves bohemis a París, rosegats pel fred, la fam, la malaltia i l’amor, amb un enfocament original?
En la seva producció estrenada el 2016 al Teatro Reggio de Torí –el mateix de l’estrena absoluta el 1896–, Àlex Ollé va prendre una decisió radical: la millor manera d’acarar La bohème no era forçant l’abstracció o el maximalisme tecnològic, dos recursos que formen part del seu estil, sinó tornant a la cruesa del naturalisme intrínsec, fins i tot al text original en què es fonamenta el llibret, la novel·la Escenes de la vida bohèmia (1851), d’Henri Murger. La bohème d’Ollé, doncs, malgrat que presenta detalls actuals –el poeta Rodolfo escriu en un ordinador portàtil, per exemple–, no defuig el fons del paisatge ni de la història. Aquí hi ha el que n’és obligatori: un passeig pel cor de la misèria i l’hivern, un descens als barris baixos de París, on hi ha la mansarda que comparteixen Rodolfo, Marcello, Schaunard i Colline, i el preu que es paga per la llibertat; fidel a la lletra i a l’esperit de l’obra, Ollé en proposa una versió que recrea l’ambient miserable per bé que ple d’il·lusió del París bohemi, i el contrast amb el luxe de la ciutat opulenta que s’aplega per sopar al modern cafè Momus. Com a conseqüència, el desenvolupament de l’obra para una gran atenció al detall. A La bohème, i especialment al primer acte, hi ha accions que passen fora de la sala de Rodolfo i Marcello: Ollé opta per eixamplar l’espai, obrir el pla i mostrar també els pisos superiors, la porta d’entrada, el carrer. D’aquesta manera, París s’obre i es mostra més complet, més perfilat i més natural. Més realista, doncs.
En aquest marco definit, cada progrés argumental, cada matís del diàleg, cada expressió gestual afegeix més significat a la història i aconsegueix el que necessita una obra mestra com La bohème: una integració perfecta de llibret i partitura que permet que la música, alhora, brilli amb una llum intensa, fins al punt de recuperar aquella emoció llunyana de la primera vegada, quan vam conèixer la història i ens vam enamorar de la seva música.