Una síntesi valenta entre tradició i modernitat

'Ariadne auf Naxos' funciona com una nina russa: l’estructura superior —una òpera moderna— conté altres estils entrellaçats, des del vodevil fins a l’òpera seriosa, passant per l’opereta i el teatre còmic del segle XVIII.
Sobre l'obra

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

“Strauss va anar a la recerca dels orígens de l’òpera i, barrejant la gravetat i la lleugeresa, va assolir un cim creatiu que resumia tres segles d’història i impulsava el gènere cap al futur”

L’home més ric de Viena ha organitzat una vetllada especial a casa seva; abans que la nit conclogui amb un espectacle de pirotècnia, al saló s’hi representaran dues obres: una peça humorística de l’estil commedia dell’arte i Ariadne auf Naxos, una òpera seriosa segons la tradició del segle xviii. El contrast, ara bé, crea tensió i hostilitat entre les dues companyies, perquè es tracta de dos estils de teatre musical que van sorgir alhora però que, amb el pas dels segles, s’han anat distanciant. La companyia d’òpera seriosa no vol barrejar-se amb l’altra, a la qual titlla de vulgar, i així comencen els frecs i els menyspreus. Això no obstant, tots dos repartiments hauran de trobar un punt en comú, perquè l’home més ric de Viena decideix a última hora que les dues obres es representaran alhora, perquè necessita que tot acabi abans que comencin els focs artificials.

Aquest plantejament argumental d’Hugo von Hofmannsthal, en la seva tercera col·laboració amb Richard Strauss, hauria d’haver convertit Ariadne auf Naxos (1912) en un antídot contra la febre wagneriana, en una reivindicació de la tradició bufa que hi havia a l’òpera alemanya des d’abans de Mozart, però que s’havia anat oblidant. És més, la intenció del compositor i el llibretista anava més enllà, perquè no només buscaven crear una situació d’embolic —com ja havien fet en la seva peça anterior, Der Rosenkavalier (1910)—, sinó plantejar una tesi audaç: havia arribat el moment d’acabar amb les divisions entre gèneres i reconciliar les tradicions còmica i seriosa de l’òpera.

En aquest moment de les seves carreres, tant Strauss com Von Hofmannsthal miraven al passat: el compositor adorava Mozart i l’opereta, mentre que el llibretista començava a estudiar el teatre còmic de Molière. De fet, la primera versió d’Ariadne auf Naxos va ser un híbrid entre comèdia i òpera: començava amb una representació lliure d’El burgès gentilhome —gairebé sense música— i continuava amb l’òpera en si. L’estrena a Stuttgart va ser tediosa perquè la peça durava unes sis hores, però en la versió revisada i abreujada per Strauss el 1916 es va condensar tota la història en un continu musical, generós en números de ball, àries espectaculars i densitat filosòfica, on apuntaven influències de Pergolesi, Mozart, Wagner i Weber.

La fórmula va resultar eficaç: com en una nina russa, Ariadne auf Naxos partia de la idea que l’òpera és l’art de totes les arts, fins al punt d’incloure les seves expressions més frívoles i lleugeres. Al segle xvii, quan l’òpera s’estava formant, era normal la barreja entre densitat intel·lectual i passatges còmics, però 100 anys després aquestes dues línies ja estaven separades. Strauss va voler tornar a unir-les de la manera més moderna possible: alternant-les sense avís, aplanant un terreny comú en el qual convisquessin la gravetat wagneriana —Ariadne se sent abandonada i es planteja el suïcidi— amb les excursions còmiques de Zerbinetta, un personatge completament buf. I va assolir així un dels cims del seu poder creatiu, una òpera-matrioixca que resumia 300 anys de tradició i donava pas a 100 anys més de modernitat.

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Keep scrolling to see the next article

Load next