Rigoletto és un dels títols de maduresa de Verdi, i un dels exemples més sòlids de l’obsessió del compositor: enlairar l’òpera al mateix nivell del teatre clàssic estrenyent la unió entre gran música i temes d’un profund contingut humà.
Cap al 1850 Verdi estava pujant amb rapidesa cap al cim de la seva carrera, però encara no era el compositor d’òpera més gran del seu temps. Sí que era un compositor aclamat, estimat, taral·lejada la seva música a les tavernes i pel carrer, però igualment el responsable de diversos fracassos inicials entre els crítics i la taquilla, com ara Luisa Miller o Stiffelio, que el feien dubtar dels seus mètodes creatius. A poc a poc Verdi anava madurant la seva idea d’una òpera equiparable en profunditat i transcendència al teatre clàssic, i buscava els seus temes entre els grans dramaturgs: havia acudit a Schiller, però la seva màxima obsessió era Shakespeare, de qui havia versionat Macbeth, i a qui va tornar a fixar-se amb un pla ambiciós: adaptar El rei Lear a l’òpera italiana. El projecte no va fructificar, però va ser justament aquesta frustració el que va permetre el desenvolupament sencer de Rigoletto, al qual va arribar mercès al llibretista Francesco Maria Piave, que estava adaptant Le roi s’amuse de Victor Hugo, un dels dramaturgs més aplaudits de l’Europa anterior a les revolucions del 1848 i a qui Verdi ja coneixia després d’haver compost Ernani.
El que va atreure la parella Verdi-Piave de l’obra d’Hugo va ser el fort missatge antiabsolutista, una denúncia del poder arbitrari que ofega els desfavorits i el poble ras. Verdi es va interessar sobretot per la figura del bufó de la cort: un esguerrat sense força ni autoritat que, humiliat pel rei, decideix jurar venjança sense adonar-se que no té res a fer contra l’aparat hipertrofiat del poder. És per això que Rigoletto esdevé una figura inusual a l’òpera de l’època, ja que no és ni un malvat ni un heroi, sinó un antiheroi de gran profunditat moral, a qui el públic ha adreçat la simpatia i l’admiració durant un segle i mig, però que sempre s’estavella contra el mateix mur, el de la impotència i el ridícul: no pot fer res contra els qui l’humilien i el seu fracàs es tradueix en un dels finals més patètics –i per això admirables– de la història de l’òpera. Rigoletto és l’origen de molts folls justiciers i per un general absurds del cinema i la literatura: un Joker sense maldat, sense bogeria, només un home limitat que pateix la desemparança de la resta de la societat i que per això mateix jura que ho destruirà tot.
L’argument queda resumit en diverses idees centrals. Rigoletto és el bufó del duc de Màntua –un personatge que no apareix a l’obra de Victor Hugo, que enfocava les seves invectives contra la monarquia absolutista, restaurada a França després de la derrota de Napoleó–, i més que fer riure, és motiu de befa de tota la cort. Alhora, Rigoletto guarda un secret que finalment és descobert: viu a casa seva amb una jove, que el duc creu que és la seva amant, però no, és la seva filla. El duc vol seduir la noia, Gilda, i ho aconsegueix fent-se passar per un estudiant. Gilda és segrestada i violada, Rigoletto aconsegueix alliberar-la i jura venjança. Però el seu pitjor enemic el té a la família: Gilda, incapaç de reconèixer l’abús a què ha estat sotmesa, encara continua enamorada del duc. Al darrer acte, Rigoletto és incapaç de culminar la seva obsessió: en comptes d’apunyalar el noble, per error mata la seva filla a la riba d’un riu. No és cap misteri que l’òpera, musicalment madura, farcida de melodies memorables i bastida a partir d’un tema tan opulent, hagi esdevingut un clàssic immortal, ja que parla d’una constant de la naturalesa humana: l’heroisme és una excepció i la nostra condició natural és el quixotisme, enfrontar-nos de manera inútil contra obstacles que no podem vèncer.