Skip to main content
Image

Alguns dels adjectius més utilitzats per descriure la producció de Pikovaia dama que va dissenyar el director d’escena belga Gilbert Deflo a principis d’aquest segle —i que es va poder veure al Liceu per última vegada al final de la temporada 2009/2010— són: exuberant, luxosa i opulenta. Només en alçar-se el teló, en el primer quadre de l’òpera es mostra el parc en el qual Hermann s’assabentarà per primera vegada del secret per guanyar en els jocs de cartes, i allà observem una producció a la manera antiga, amb decorats pintats que representen un capvespre rosat que acabarà derivant en tempesta furiosa, i enormes grups de figurants vestits a la moda de la Rússia dels tsars: uniformes militars rics en detalls, vestits de dama de l’alta societat que semblen de seda, arbres i falses baranes de marbre. En una època en la qual la direcció d’òpera ha pres definitivament el camí de la postmodernitat —i al públic se li presenten les velles obres amb recursos tecnològics nous, interpretacions conceptuals i decisions cronològicament impossibles—, aquesta versió de Pikovaia dama és el que es diria una producció retro, pensada i desenvolupada a partir del que indica l’argument al peu de la lletra, i a més pren com a fonts primàries el text original de Puixkin, del qual emana el llibret, i les produccions que, al llarg de les dècades, s’han fet de l’òpera, i que eleven aquesta peça de Txaikovski al podi de les més estimades del repertori rus. És com si en l’ànim de Deflo —un director d’escena que, d’altra banda, ha pres moltes vegades decisions polèmiques no sempre al gust del públic ni de la crítica, com en les seves produccions de L’Orfeu de Monteverdi i Il trovatore de Verdi— estigués tornant per una vegada a la tradició, respectant una particular línia evolutiva amb la qual els teatres de tot Europa han après a estimar una òpera sense dobles sentits.

L’acció de Pikovaia dama se situa a la fi del segle xviii, a Sant Petersburg, sota el regnat de la tsarina Catalina la Gran. El temps de l’acció no és important, realment, i la mateixa història —que tracta sobre la caiguda grotesca d’un militar encegat pels jocs d’atzar, i que en la seva obsessió renuncia a l’amor de la seva vida i a la seva pròpia salut mental— podria ser portada a altres llocs, uns altres temps, fins i tot podria adaptar-se amb un llenguatge simbolista, surrealista o postmodern. Però el llibret és alhora precís en detalls i moments —al final del tercer quadre la mateixa Catalina entra en escena, es representa un ballet amb clares reminiscències dels temps de Mozart, etcètera—, i qualsevol decisió que no es correspongui amb la fidelitat a la lletra pot quedar molt compromesa si no es prenen les decisions amb valentia. Pikovaia dama pertany a un temps de l’òpera europea —la de Puccini, Giordano, etcètera— en la qual l’afany de precisió era alt, i això continua condicionant encara, en gran manera, les produccions actuals. Són àncores que mantenen viva la tradició.

Aquesta producció, doncs, és fidel al text i a l’esperit clàssic. És, per tant, luxosa, opulenta i exuberant a mesura que van passant els actes i els quadres: en el primer som al parc, i en el segon a les habitacions de Lisa, amb grans plafons de fusta, cortines sumptuoses i un llit noble. En el tercer quadre se’ns presenta l’interior d’un palau, i en el quart les estances de l’anciana comtessa, i en aquest moment és quan la producció comença a girar cap a la foscor i pren elements més propis d’un malson gòtic. La cambra de la comtessa es mostra espessa, polsosa i fosca, com si fos el refugi d’una bruixa. Hermann, que en la seva popular escena de la tempesta ha començat a obsessionar-se amb el secret de l’anciana —aquestes tres cartes que desbloquegen el secret per guanyar en el joc—, arrossega ara la mala sort, al seu al voltant tot és negritud i inquietud. En el tercer acte, la producció recorda les velles pel·lícules de terror i els gravats dels llibres clàssics de literatura fantàstica: l’amor ha estat vençut per la irracionalitat, la llum ha estat arraconada per la foscor que ennuvola la ment de Hermann.

Un dels encerts de la producció de Deflo es troba, per tant, en com l’obra es desplaça amb naturalitat d’allò estable i sòlid a allò inestable i capritxós, i en aquest aspecte és important la dimensió psicològica que incideix en la direcció dels cantants, als quals se’ls ha d’exigir un alt nivell d’interpretació dramàtica. Un bon Hermann en aquesta producció ha d’aparèixer sempre amb els ulls a punt de sortir-li de les òrbites, cada vegada més empès cap a l’abisme per la seva absurda irracionalitat; una bona Lisa, en conseqüència, ha d’alternar la mirada piadosa amb l’expressió derrotada de qui té el cor trencat i no sap com s’ha ensorrat tot tan aviat. Al final, tot conflueix per completar un muntatge altament satisfactori, on la història és la protagonista, on el director d’escena fa tot el possible perquè aquesta es presenti amb claredat, i que ens ofereix decorats sumptuosos, un vestuari impressionant i unes caracteritzacions creïbles per, en definitiva, gaudir-la al màxim.