All the news

Camarena revisa el millor del seu repertori en un concert únic

  • Considerat un dels millors tenors del món, Javier Camarena torna al Liceu per oferir un recital en el marc de les celebracions del 175è aniversari de la fundació del Teatre
  • Acompanyat pel seu pianista habitual, Ángel Rodríguez, el tenor revisarà algunes de les cançons i les àries més representatives del seu repertori: des de la mirada a la música de Mèxic, el seu país d’origen, fins al millor repertori belcantista
  • Coronat al Liceu com un dels tenors preferits de la seva generació, Javier Camarena genera una autèntica eufòria per allà on passa per l’elegància del seu cant, la bellesa del seu timbre assolellat i un virtuosisme natural
  • Javier Camarena solidifica el seu compromís amb el projecte artístic del Teatre i en aquesta mateixa temporada, el reconegut tenor tornarà al Liceu al juny per debutar en el rol de Tamino a La flauta màgica de Mozart

Barcelona, 3 de gener 2022. El tenor mexicà Javier Camarena, un dels més estimats pel públic barceloní, torna al Gran Teatre del Liceu per oferir un nou recital acompanyat pel pianista Ángel Rodríguez el proper 7 de gener en el marc de les celebracions del 175è aniversari de la fundació del Teatre. Ambdós intèrprets proposen un programa amb un exquisit repertori que s’inicia amb dues delicades peces del repertori romàntic francès: Prendre le dessin d’un bijou… Phantaisie aux divins mensonges de Léo Delibes i Instant charmant… En fermant les yeux de J. Massenet. Lakmé, de Léo Délibes, respon a la moda orientalista que trobem també en títols com Les Pêcheurs de Perles, de Bizet o Le Roi de Lahore, de Massenet. Coneguda especialment per fragments com el duo de les flors o l'ària de les campanetes, conté també aquesta inspirada ària de Gérald al primer acte, Phantaisie aux divins mensonges. Seguint amb el repertori francès, Ángel Rodríguez interpretarà al piano la famosa Habanera de Carmen (Georges Bizet), un cant d'amor rebel, una ària del primer acte de la reconeguda òpera.

El recital seguirà cap a l’òpera italiana, amb peces d’autors, estils i èpoques diferents. Spirto gentil, ària del quart acte de La favorita, de Donizetti, representa el més pur belcantisme de primera meitat del segle XIX. Un estil que evolucionarà de mans de Verdi durant la seva primera etapa creativa, coneguda com els anys de galeres. I Lombardi forma part d'aquest període i en La mia letizia infondere ja s'aprecia un tractament vocal més rotund. Una evolució que arriba al seu clímax en les òperes veristes, com L'arlesiana, de Francesco Cilea. Il lamento di Federico, amb la seva fantasiosa línia melòdica i exacerbada sentimentalitat, n'és un exemple fefaent.

Després d’una pausa, el repertori passarà per un recull de cançons populars italianes, que s’obrirà amb Dicitencello vuie de Rodolfo Falvo. Segons estudiosos com Ettore de Mura, la tradició de la cançó popular napolitana es remunta,  al segle XIII, però el que anomenem cançó clàssica napolitana sorgeix al segle XIX. Es considera la peça fundacional d'aquest estil Te voglio bene assaje, escrita l'any 1839 per Filippo Campanella, tot i l’estesa llegenda de l'autoria de Donizetti. A partir d'aquest moment, i amb les aportacions de Francesco Paolo Tosti o Eduardo di Capua, la frontera entre cançó popular i cançó culta napolitana es dissol progressivament. Un moment decisiu en l'evolució del gènere fou la creació de l'editorial La canzonetta el 1901, la primera dedicada en exclusiva a la cançó napolitana. Precisament Rodolfo Falvo, conegut amb el sobrenom de Mascagnino per la seva semblança amb l'autor de Cavalleria rusticana, va publicar moltes de les seves peces en aquesta editorial. Dicitencello vuje, escrita el 1930 a partir d'un text d'Enzo Fusco, ha esdevingut la seva cançó més popular. Ernesto de Curtis, autor de la celebèrrima Torna a Surriento, i Salvatore Cardillo pertanyen també a aquesta gloriosa fornada de creadors de cançó napolitana.

El recital conclou amb dues peces de compositors espanyols de tarannà, època i estil ben diferents. El navarrès Agustín Pérez Soriano fou un prolífic compositor de sarsuela de la segona meitat del segle XIX, tot i que l'única obra per la qual és recordat actualment és El guitarrico, i més concretament per la seva Serenata o Jota de Perico. I és que, a més de compositor de sarsueles, Pérez Soriano fou un estudiós del folklore espanyol devot de la Jota aragonesa. Precisament Antón García Abril, un dels més destacats compositors espanyols del segle XX, va néixer a Teruel, però la seva producció es caracteritza per la varietat i l'eclecticisme. Va compondre obres de tota mena, significant-se com un gran creador de bandes sonores. En l'apartat vocal va escriure una òpera, Divinas palabras, i diversos cicles de cançons, un d'ells titulat Homenaje a Gayarre del qual Camarena i Rodríguez interpretaran, per tancar el recital, Canto porque estoy alegre.