Norma

La Veu del Liceu

Comunitat i fanatisme

Article

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

 

L’òpera Norma és una tragèdia lírica amb una protagonista absoluta que porta l’acció dramàtica. Norma és una dona indòmita, superior, omnipresent. Ritualment connectada amb el món dels númens divins, en tant que «sacerdotessa» i «vident», actua com a líder religiosa i política de la seva pròpia col·lectivitat, el poble gal del segle I aC, en lluita amb els romans. Però al mateix temps pren les decisions en el marc del seu drama personal. Aquest drama és el d’una dona traïda pel seu amant, Pollione, el qual, en tant que procònsol romà de les Gàl·lies, és el cap dels enemics invasors. Norma és un personatge de gran altura dramàtica, passional, impetuós, que alterna moments d’odi envers Pollione amb un amor persistent i majestuós: un amor que acaba triomfant ni que sigui a la foguera, on Norma mor amb el seu estimat, quan retorna a l’amor per ella. No és casual que la protagonista de l’òpera fos un dels personatges preferits de Maria Callas, la qual s’hi va identificar, personalment i musicalment.

L’any 1831, el 26 de desembre, dia de Sant Esteve, Norma de Vincenzo Bellini va ser estrenada al Teatro alla Scala de Milà. Aquell mateix any Giuseppe Mazzini havia fundat el moviment secret Giovine Italia, que proposava la reunificació d’Itàlia i la constitució d’un nou Estat, fonamentat en la democràcia i la república com a formes polítiques. Mazzini va ser el teòric i un dels màxims dirigents de l’efímera República romana (1849). L’argument de Norma no és aliè a aquestes idees. Bellini, nascut a Catània (Sicília) i format musicalment a Nàpols, acaba instal·lant-se al nord de la península itàlica, allà on les idees nacionalistes eren més fortes, concretament als territoris pertanyents a l’Imperi austrohongarès (el Milanesat i el Vèneto). De manera semblant, a l’òpera Norma els romans són els invasors estrangers que proven de doblegar el poble gal, que lluita per desfer-se del jou de l’Imperi romà. La càrrega emocional d’aquesta confrontació es manifesta sobretot en les intervencions dels personatges de Norma, sacerdotessa druida, i del seu pare Oroveso, cap dels druides, que és alhora el màxim dirigent del poble gal.

Hi ha dos moments en què la col·lectivitat, és a dir, el poble gal, emergeix amb la força del qui vol expulsar l’enemic de la pàtria: l’escena primera del primer acte amb el cant dels druides («Dell’aura tua profetica») i el càntic bèl·lic a l’escena setena de l’acte segon («Guerra, guerra!»). El roure sagrat dedicat a Irminsul al bell mig del bosc dels druides, símbol de la vida i punt d’unió entre el cel i la terra, és alhora el símbol de l’odi dels gals contra els romans. És allí on Norma anirà a collir les branques de vesc, en honor de la divinitat, Irminsul, del qual es diu que corre pels camps celestials com a herald de l’horror («foriera d’orror») i de la massacre que espera els romans. Així ho proclamen els gals reunits al bosc sagrat. Norma, però, aquesta vegada no atiarà la guerra contra Roma sinó la pau. El testimoni celeste d’aquesta pau serà la Lluna, deïtat invocada com a «casta diva». Desafiant el seu propi poble, Norma es mostra convençuda i convincent que no és hora de fer la guerra als romans. Amb una fortalesa admirable contra el fanatisme, enduta per un rapte de vident, s’enfronta als gals i els recorda que els romans són més forts que no pas ells. Roma caurà, sí, en el futur, però serà «per i vizi suoi». Mentrestant, Norma demana a la deessa Lluna que escampi a la terra la pau que ella mateixa fa regnar al cel.

D’altra banda, a l’escena setena del segon acte ressonarà un terrible càntic de guerra quan Norma, encesa de ressentiment contra Pollione, puja vora l’altar d’Irminsul i des d’allà atia els guerrers gals a l’extermini i a la revenja contra els romans. El fanatisme d’un poble assedegat de violència, d’una col·lectivitat que tan sols pensa a mullar de sang enemiga les destrals que branda, es manifesta amb tota la seva cruesa. I Norma, personatge de diversos contorns, ferida pel desamor de Pollione, ara canvia el discurs de pau per un discurs de guerra. La contradicció forma part de la passió.

En efecte, el nus major que proposa l’òpera Norma rau en les motivacions de l’actuació dels personatges i, en concret, en el conflicte que provoca, en aquests, l’amor com a criteri darrer de comportament. El text de Felice Romani, inspirat en l’obra homònima, si bé modificada, d’Alexandre Soumet, constitueix una base apropiada per mostrar l’esclat de la passió amorosa mitjançant un «trio» argumental format per Norma, Adalgisa i Pollione. L’amor romàntic, tal com apareix a Norma, és un amor sense mesura ni límits, que va més enllà de tot i que es contraposa, malgrat el moment de defallença, amb els sentiments fanàtics i col·lectius de destrucció, revenja i sang. Es tracta d’un amor noble i volcànic, que és incorporat pel personatge de Norma, amant d’un enemic, mare dels dos fills petits d’aquest, sacerdotessa i vident que trenca el vot de virginitat, protectora de la jove sacerdotessa de la qual s’ha enamorat l’home que ella estima, filla d’un pare a qui convencerà que la perdoni i doni un futur a les dues tendres criatures prop dels romans enemics! Norma és un volcà de sentiments, que brollen d’un cor extraordinari, i acaba immolant la seva vida de manera coherent, ja que assumeix el seu comportament totalment lliurat al seu estimat Pollione, sense caure en la temptació de fer servir la innocent Adalgisa com a boc expiatori. Norma és un personatge que fascina, ja que representa el paradigma de la dona que estima com a amant, mare i filla.

Al costat de Norma, però, els altres personatges també donen veu a l’amor, de manera que l’òpera esdevé un cant a la passió amorosa –l’element dominant en la noció romàntica de l’amor. Durant tota l’obra es van dibuixant elements per comprendre els matisos i els vaivens d’aquesta passió, que és exemplificada de diverses maneres. En aquest punt, el personatge amb més turbulències és el procònsol romà, l’home que havia estimat Norma fins al punt de donar-li dos fills, i que ara reconeix que l’amor per ella s’ha apagat. No en sap els motius, i per això en fa responsable «un déu» sense nom, que li hauria fet perdre el cap i l’empenyeria a l’abisme. El seu amor per la nova estimada, Adalgisa, sacerdotessa com Norma, és irresistible. Li ha segrestat la voluntat i es veu capaç de tot, àdhuc d’entrar al bosc sagrat del déu gal Irmisul, per tal de posseir la jove verge. Adalgisa, pel seu costat, manifesta a Pollione que trencarà el jurament virginal fet al seu déu i que restarà fidel a ell: «ma fedele a te sarò». La flama de la passió amorosa és tan poderosa que pot desafiar els déus i els homes, els amics i els enemics, pot fer deixar de banda juraments i compromisos previs, pot portar fins i tot a sacrificar la pròpia vida. Com diu Pollione, «questo amor che mi governa è di te, di me maggiore». De fet, el procònsol morirà a la foguera, al costat de la dona que estima. La passió amorosa ultrapassa tots els límits. Res no la pot deturar, ni la mort mateixa.

Tanmateix, el procònsol no morirà al costat d’Adalgisa, sinó de Norma, la dona de l’amor primer, abans rebutjada, ara tornada a abraçar. Pollione, que havia abandonat Norma, encisat per la jove Adalgisa, per la seva bellesa, per la seva innocència i el seu candor, es fa enrere i torna als seus sentiments primers. Fins al darrer moment, però, el seu cor està inflamat per Adalgisa. La vol raptar i endur-se-la a Roma quan és sorprès i detingut pels gals. L’espera, doncs, una mort inexorable. Norma, però, s’interposa en el camí de Pollione i converteix la foguera en una processó nupcial amb l’home que mai no havia deixat d’estimar. Veient que Norma s’ha declarat culpable i ha salvat així la vida d’Adalgisa, a Pollione se li obren els ulls i reconeix el seu amor per la «sublime donna», i li demana perdó. Norma i Pollione s’encaminen plegats a la mort, és a dir, a l’«eterno amor», a l’amor més pur i més sant. El que hi ha a l’altra vida. La flama de l’amor és versàtil, inconstant, quasi juganera, quan una passió amorosa sobtada sacseja el cor.

Tanmateix, l’amor té altres textures i profunditats que el personatge de Norma recull profusament i que esclaten en la trepidant darrera escena de l’òpera. Per amor, Norma supera la ràbia assassina de sentir-se traïda i estalvia la vida dels fills que ha tingut amb Pollione. Ni que vulgui anul·lar-lo, preval el seu amor de mare: la vida de les dues criatures no quedarà estroncada. Per amor, Norma allibera Adalgisa del seu vot de virginitat quan aquesta li diu que estima algú –Norma encara no sap que aquest és Pollione. Més tard sabrà vèncer la seva gelosia de rival traïda i salvarà de la mort la innocent Adalgisa. Per amor, encara, Norma salva Pollione de la seva venjança de dona ferida en els seus sentiments més profunds i fa prevaler la raó del cor, que no sap castigar («ma punirlo il cor non sa»), ja anunciada en l’escena quarta del primer acte. Norma rebla el clau al final de l’òpera proclamant que a ella i a Pollione no els separarà ni la mort: «crudel romano, tu sei con me». Els motius de la invencible passió amorosa resten desconeguts i són atribuïts a forces sobrehumanes: un numen, el destí, que fa que els dos amants restin units «in vita e in morte».

L’amor de Norma pren uns tons de gran tendresa quan a l’escena final s’autoinculpa repetidament davant tot el poble gal i demana al seu pare Oroveso que tingui pietat dels dos fills tinguts amb Pollione i fruit, per tant, de la seva infidelitat al vot de sacerdotessa. Així, Norma salva el seu pare d’un eventual refús assassí dels dos infants dient-li que plori i perdoni, i, amb l’amor, retorna la sacralitat a les lleis druídiques. Oroveso ho entén. Perdona i exclama que l’amor ha vençut. Aquesta és la victòria de Norma.

La rèplica a l’amor de Norma, el «contra amor», és el fanatisme de la col·lectivitat, que no entén la generositat de la sacerdotessa i reacciona amb una duresa extrema a la seva inculpació alliberadora. Sense gota de pietat, corsecada per un fanatisme sense entranyes, la col·lectivitat es riu dels plors i les pregàries de l’afeixugat Oroveso i proclama que ara no és el moment de pregar, sinó d’actuar contra aquella sacerdotessa que ha trencat els seus vots desposseint-la de tota dignitat i cobrint-la de vergonya i de misèria. En els compassos finals de l’òpera l’amor i el perdó d’alguns (Norma, Oroveso, Pollione) es barregen amb la maledicció i el desig de sang d’una col·lectivitat dominada per la violència, que tan sols entén el llenguatge d’una purificació sacra aconseguida amb la mort dels transgressors. I, malgrat tot, l’ancià Oroveso exclama enmig de llàgrimes: «Ha vinto amore», l’amor ha vençut! Aquest és el missatge final i perenne de l’òpera de Bellini.

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Keep scrolling to see the next article

Load next