L’escenografia s’articula al voltant d’un requadre de llum que despulla l’espai i deixa el camí lliure als cantants per projectar la psicologia profunda dels seus personatges.

Verdi va intentar adaptar El rei Lear de Shakespeare, però no se’n va sortir. En canvi, va trobar una obra de Victor Hugo que criticava el poder absolut i amb aquesta va elaborar una de les seves grans òperes, una síntesi genial de música sublim i teatre clàssic.

Rigoletto és un dels títols de maduresa de Verdi, i un dels exemples més sòlids de l’obsessió del compositor: enlairar l’òpera al mateix nivell del teatre clàssic estrenyent la unió entre gran música i temes d’un profund contingut humà.

La directora d’escena, Monique Wagemakers, alerta sobre els abusos de poder: si no es fa res per evitar-ho, el mal sempre guanya, i el feble sempre acaba esclafat

Desdemona s’atreveix a contradir tot un patriarca i segueix Otello en els seves peripècies i triomfs bèl·lics.

Un bon Otello no es pot deixar a l’atzar, i és per això que l’elenc per a les onze funcions del Liceu presenta com a tret distintiu haver cantat l’òpera en múltiples ocasions, sempre amb èxit i esforç.

Atret per la maldat d'Otello, Verdi li va regalar algunes de les pàgines i frases musicals més destacades de l'obra.

Després de l’estrena d’Aida el 1871, amb 58 anys, beneït per l’èxit i immensament ric, Verdi va decidir de no compondre més òperes.

Verdi es va arribar a plantejar que el títol de l’òpera fos Jago, perquè és en el malvat, l’emmetzinador de la confiança de l’insegur Otello, en qui recau la major part del pes dramàtic de l’òpera.