'Adriana Lecouvreur' és un dels papers més desitjats per les grans sopranos dramàtiques, aquestes forces de la natura que conjuminen lirisme i força, les mateixes que han construït carreres glorioses de la mà de rols similars i d’alta responsabilitat com Tosca, Mimì, Violetta ('La traviata') o Madama Butterfly.
La clau es troba en la bellesa continuada que Cilea va proporcionar al personatge, regalant-li una ària punyent ("Poveri fiori"), una entrada apoteòsica ("Io son l’umile ancella"), diversos duets colossals, entre d’altres: dues parts declamatòries —en la seva aparició en el primer acte i al final del tercer— que permeten que les sopranos vagin més enllà dels seus límits i demostrin que, a més de ser grans cantants, també poden ser excel·lents actrius.
|
|
El rol d’Adriana és tan imparable que la resta de personatges que orbiten al seu al voltant han d’estar a la mateixa altura, especialment el de Mauricio, per a tenor spinto. Aquest paper se’l repartiran el nord-americà Freddie De Tommaso i el francès Roberto Alagna, dos grans talents de dues generacions diferents. Michonnet, un paper de tall còmic per a baix, el cantaran Ambrogio Maestri en cinc dates, i Luis Cansino els dies 17 i 20 de juny.
Els papers intrigants del Príncep de Bouillon i l’Abat de Chauzeil seran, en totes les funcions, per al baríton Felipe Bou i el tenor Didier Peri, respectivament. El tercer paper central de l’òpera, el de la Princesa de Bouillon, la rival d’Adriana, serà per a dues mezzosopranos d’altíssima categoria, la italiana Daniela Barcellona i la francesa Clémentine Margaine.
El mestre nord-americà Patrick Summers conduirà totes les funcions, perllongant així la seva fèrtil col·laboració amb el Liceu, on ha comandat diverses produccions en la seva condició de director convidat, aportant sempre un savi equilibri entre passió i comprensió racional del que demanda cada partitura. En definitiva, una batuta idònia per trobar la connexió perfecta entre forma i ànima d’una obra major de l’òpera del segle XX.