Història

Origen

Els inicis del Gran Teatre del Liceu daten de 1837 quan un batalló de la Milícia Nacional, sota la iniciativa de Manuel Gibert, creà al desafectat convent de Montsió (actual portal de l’Àngel) el nucli institucional del futur Teatre: una societat dramàtica d’aficionats pel conreu de les arts escèniques. El 21 d’agost de 1837 té lloc la primera representació El marido de mi mujer de Ventura de la Vega, un pas de ball i un sainet.

L’any 1838, els socis decideixen fer un pas més i afegir al projecte una orientació docent amb la voluntat d’equiparar-se al Conservatorio de Musica i Declamación de Maria Cristina a Madrid; és d’aquesta manera com neix el Liceo Filarmonico Dramatico Barcelonés, amb la finalitat de promoure l’ensenyament teatral i musical. El mateix any obtenen el permís d’afegir el nom de la reina: Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de S.M. la Reina Isabel II. El Liceu el formaven els socis accionistes, els contribuents o abonats a les temporades teatrals i els alumnes de les càtedres, que rebien el seu ensenyament a canvi d’oferir representacions escèniques de franc.

El 1844, s’encarrega al soci de Joaquim de Gispert i d’Anglí el projecte de trobar un nou emplaçament per tal de construir-hi un edifici que acollís les càtedres docents i un teatre; així com idear la fórmula de finançament del projecte. L’espai triat fou l’antic convent dels Trinitaris a La Rambla. La compra de l’edifici es formalitzà el 9 de juny de 1844, amb unes condicions econòmiques molt favorables pel Liceu.

El projecte de finançament es va concretar amb la creació de dues societats: La Sociedad de Construcción, formada pel mateix Liceu Filharmònic i accionistes de les famílies benestants que rebien a canvi de les seves aportacions econòmiques el dret d’ús a perpetuïtat del 50% de llotges i butaques.

Com la solució aportada inicialment es mostrà insuficient des del punt de vista econòmic es creà una nova Sociedad auxiliar de Construcción per aportar la resta de diners a canvi de la propietat d’altres espais de l’edifici on s’hi van instal·lar botigues o el club privat del Cercle del Liceu.

A diferència d’altres ciutats europees on la monarquia havia participat activament en la construcció dels grans teatres d’òpera, el Liceu fou alçat a partir d’aportacions particulars, fet que comportà que una important part del Teatre fos propietat de molt poques famílies.

El primer Liceu 1847-1861

La primera pedra del nou Teatre es col·locà en el mes d’abril de 1845. L’arquitecte Miquel Garriga fou l’encarregat de la construcció i hi dirigí les obres fins el 1846 en què va ser substituït per Josep Oriol Mestres.

El 4 d’abril de 1847, diumenge de Pasqua de Resurrecció, s’inaugurava el Teatre amb una forta repercussió ciutadana. El programa incloïa una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa de tipus andalús titulada Rondeña de Josep Jurch i coreografia de Joan Camprubí, una cantata en italià de Joan Cortada amb música de Marià Obiols titulada Il regio imene. L’òpera arribà uns dies més tard, el 17 d’abril amb Anna Bolena. El nou Teatre comptava amb l’aforament més gran d’Europa amb una capacitat per a 3500 espectadors i l’escenari disposava de les instal·lacions i la tecnologia més moderna d’aquell moment.

Des de la inauguració, el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Principal van estar en constant pugna. Aquesta rivalitat es va centrar en aconseguir les millors programacions, i en ésser els primers en estrenar els títols de més èxit o a contractar els millors cantants. Fins a finals del segle XIX, el Principal va mantenir la primacia, però a partir de llavors, el Liceu, més innovador i ric, va convertir-se en el gran teatre de la ciutat. Les rivalitats entre els espectadors Liceístas i Cruzados van provocar, en alguna ocasió aldarulls; ja que més enllà del conflicte artístic hi era present la confrontació entre dues maneres d’entendre la burgesia i el poder ciutadà.

Aviat es fa palès que el Liceu no donava els beneficis esperats i aquest és un dels motius que tensà la relació entre els propietaris de les localitats i el Liceu Filharmònic (actual Conservatori Superior de Música del Liceu); així que el 1854 s’acordà la separació d’ambdós ens. El 31 de desembre de 1854 es promulgà el Reglamento para el régimen y gobierno de la Sociedad del Gran Teatre del Liceo, la direcció, la propietat i el govern del Teatre passen a dependre, en exclusiva, de la societat d’accionistes que a partir d’aquest moment passarà a anomenar-se Societat del Gran Teatre del Liceu.

La Societat del Gran teatre del Liceu no va explotar mai el Teatre de forma directa, era la Junta de govern qui s’encarregava d’escollir les “empreses de funcions” que l’arrendaven per temporades. Aquests empresaris es comprometien a oferir un determinat número de funcions i gestionaven la programació de la temporada. L’empresa de funcions era responsable també de l’orquestra, l’atrezzo i el vestuari així com de les despeses dels subministraments de l’edifici; també, estava obligada a cedir una part de l’escenografia a la Societat. A canvi, rebia els ingressos de la venda de les localitats que no estaven adscrites a la Societat.

El primer teatre tingué la curta vida de 14 anys, el 9 d’abril de 1861 un incendi iniciat a la sastreria es propagà ràpidament i destruí per complert la sala i l’escenari. El teatre va quedar en runes i els propietaris van decidir unànimement que el reconstruirien repartint els costos entre tots els accionistes i persones amb interessos al Teatre. Barcelona es guanyà l’admiració general ja que en un any es va reconstruir el Coliseu, de la mà de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, novament sense el finançament de la Casa Reial.

El segon Liceu 1861-1994

El Liceu reobria les seves portes en el mes d’abril de 1862 amb l’òpera I puritani precedida d’una peça simfònica Las dos lápidas de Joan Sariols i Porta (composició guanyadora del concurs organitzat en motiu de la inauguració del nou Teatre).

El públic del Liceu era ben divers. Les llotges i la platea eren ocupades per les grans famílies de la burgesia i l’aristocràcia local i a mesura que les localitats s’enfilaven cap a pisos superiors la composició social canviava. Allà s’hi aplegaven els aficionats a la música i els membres de la petita burgesia, i en el cinquè pis la classe treballadora. No obstant això, el Liceu sempre havia estat identificat amb la burgesia. Més enllà de la seva funció com a sala d’espectacles era un lloc de trobada i de festa amb els balls de màscares,  d’exhibició de riqueses i on es tancaven negocis i matrimonis. El fet que el Liceu esdevingués símbol de l’oligarquia el convertí en punt de mira del proletariat revolucionari que a finals de segle XIX estigué fortament influenciat pels corrents anarquistes italians que utilitzaven l’acció directa o la “propaganda pel fet” com a mitjà de lluita contra les classes dominants. El 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada, durant el segon acte de Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador llença dues bombes Orsini al pati de butaques, de les quals només n’esclatà una deixant 20 víctimes i un gran nombre de ferits. Després d’aquell dia, el Liceu tancà les portes i no tornà a l’activitat artística fins el 18/01/1894 amb una sèrie de concerts dirigits pel mestre Antoni Nicolau. L’atemptat deixà un clima de por entre la burgesia, les llotges i les butaques trigarien en tornar-se a omplir amb normalitat.

El Teatre perdurà en mans de la Societat del Gran Teatre del Liceu fins a l’esclat de la Guerra Civil en què el Teatre és nacionalitzat per la Generalitat de Catalunya. Aquesta nacionalització es concretà en el Decret del 27/07/1936 mitjançant el qual el Liceu passava a anomenar-se Teatre Nacional de Catalunya. Tres dies més tard, als baixos del Cercle del Liceu s’instal·là la Comissaria d’Espectacles de la Generalitat i el 5 d’agost de 1936 es fa un annex al decret quedant nacionalitzat, també, el Cercle i el Conservatori.


A finals dels anys 70 del segle XX, el sistema de finançament estava del tot obsolet en relació amb els grans teatres d’òpera d’Europa. El 1980, amb la mort de l’últim empresari, Joan Antoni Pàmias, les administracions catalanes prenen consciència del valor històric i cultural de la institució i l’11 de desembre, mitjançant un decret de la Generalitat, es crea el Consorci del Gran Teatre del Liceu. En un primer moment en formà part la mateixa Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu; posteriorment s’hi afegí la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. Malgrat la creació del Consorci i l’entrada de finançament públic no es va aconseguir aturar el dèficit en l’economia del teatre.

La constitució del consorci comportà que la gestió directa del teatre quedés en mans de les administracions públiques. El Consorci nomenava els responsables de la gestió i programació del Liceu que en un primer moment foren Lluís Portabella, gestor de Pro-Música, en qualitat de gerent i Lluís Maria Andreu, com a administrador i director artístic. Malgrat l’increment de les aportacions de les administracions públiques, el dèficit anà adquirint unes proporcions realment alarmants.

Incendi i reconstrucció

L’incendi del 31 de gener de 1994, causà un profund impacte emocional i una forta i cohesionada resposta ciutadana. El mateix dia de l’incendi, el patronat del Consorci acordà per unanimitat la reconstrucció del Liceu en el mateix emplaçament. El projecte s’encarregà a l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales al qual se sumarien Xavier Fabré i Lluís Dilmé.

Paral·lelament a l’inici de la reconstrucció del Teatre, el Consorci decideix no aturar la programació artística des de la convicció que el Liceu no es redueix a l’edifici, sinó que el constituïen sobretot el seu públic i l’art que s’hi feia. Es desenvoluparà l’activitat Artística en altres importants espais escènics de la ciutat: Palau de la Música Catalana, El Teatre Victòria, el Mercat de les Flors, el Teatre Nacional de Catalunya o el Palau Sant Jordi, entre d’altres.

Per tal de poder reconstruir, millorar i ampliar l’emblemàtic edifici va ser necessari un nou enfocament jurídic de cara a la seva titularitat pública i el 5 de setembre de 1994 es constitueix La Fundació del Gran Teatre del Liceu en un acte solemne al Saló dels Miralls. El mateix dia se signà la cessió de la propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu a les administracions públiques.

L’1 de febrer de 1995 es constitueix el Consell de Mecenatge, amb la finalitat d’afavorir el finançament privat en la reconstrucció del Teatre i garantir la permanència del suport empresarial en el projecte del Liceu.

Tercer Teatre

El 7 d'octubre de 1999, se celebra la funció inaugural del nou Teatre amb Turandot sota la direcció d’escena de Núria Espert en un nou edifici que mantenia una aparença fidel a l’anterior, però dotat d’una infraestructura tècnica avançada.

El Liceu reneix com a projecte cultural adreçat al conjunt de la societat. El nou Teatre obre les seves portes com a teatre públic i com a tal té la missió de crear un art estèticament ambiciós que arribi al nombre més gran de ciutadans i vetllar per multiplicar les oportunitats artístiques dels músics i creadors del país.

Joan Matabosch assumirà la direcció artística del nou Teatre fins el 2014. Durant els seus anys d’actuació va mostrar un gran interès en no reiterar valors- títols, produccions, cantants- ja consagrats, sinó que va procurar innovar amb propostes que estimulessin la identificació de l’òpera amb un art viu i en constant transformació.

En el mes de juny de 2014 Christina Scheppelmann es situa al capdavant de la direcció artística del Teatre. Durant cinc anys, ha estat artífex d’unes  temporades artístiques equilibrades i de gran qualitat sense renunciar a la innovació, amb la contractació de grans veus i amb un fort interès per apropar l’òpera als més joves. A partir de la temporada 19/20 Víctor Garcia de Gomar s’incorpora com a director artístic del Coliseu.

Després de la reconstrucció, han estat directors musicals titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons.