Història

Epectacles mixts i consolidació del repertori operístic 1847-1893

El 4 d’abril de 1847 s’inaugurava el Teatre amb un programa mixt que incloïa una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa titulada Rondeña de Josep Jurch i Il regio imene, una cantata de Joan Cortada amb música de Marià Obiols.

Durant els primers anys els espectacles s’estructuraven a partir d’una obra teatral, d’una òpera, d’una sarsuela,  d’un ballet o d’un concert amb freqüents intercalacions d’una variada gamma de números de màgia, funambulisme o prestidigitació.

La programació de quaresma es reserva a espectacles estrictament musicals i durant el Carnaval, es programaven balls  de màscares i de disfresses seguint una tradició molt estesa per a tot Europa. La gran varietat d’espectacles estimulava la presència de sectors molt diversos de la societat, que omplien diàriament la sala. Durant aquest primer període, l’òpera representava aproximadament el 25% de les funcions.

La primera òpera que s’escoltà al Teatre va ser Anna Bolena de Donizetti (1847). Durant els primers anys es programava principalment òpera italiana amb una presència molt important de les obres de Rossini, Bellini i Donizetti . També des del primer any s’incorporà l’obra de Verdi. L’òpera francesa s’introdueix més lentament, però aviat adquireix una presència important ja que les característiques de la grand opéra, encaixaven perfectament amb un teatre de la grandiositat del Liceu amb la presència obligada d’un ballet, grans masses corals i impressionants escenografies. Els compositors més interpretats en aquest període són: Meyerbeer, Halévy i Thomas.

Wagnerisme i els anys daurats 1839-1939

Al 1863 ja sonaren al Teatre les primeres notes wagnerianes en una funció en què el cor del Teatre i la Societat Coral Euterpe cantava la marxa del Tannhäuser sota la direcció de Josep Anselm Clavé. Però caldrà esperar fins el mes de març de 1883 per veure la primera òpera de Wagner al Liceu: Lohengrin, estrenada l’any anterior al Teatre Principal. Les condicions artístiques i arquitectòniques del Liceu el feien l’espai més adequat de la ciutat per a la representació de drames wagnerians. Aviat arribaran també Der fliegende Holländer(1885) i Tanhäuser (1887). El fervor wagnerià anà creixent i el 1899 s’estrena Die Walküre i Tristan und Isolde, obra  que inaugurà la temporada 1899/1900  amb una gran acceptació del públic. La presència de Wagner al Liceu continuà sense defalliment durant les primeres dècades del segle XX i es materialitza en els Festivals Wagner (primavera 1910/11) i l’estrena de Parsifal, obra que fins al 1914 només es podia interpretar íntegrament a Bayreuth. Barcelona va voler ser la primera ciutat del món a portar-la a escena legalment i la programà pel 31 de desembre de 1913. Les òperes de wagnerianes estrenades en aquest període han restat en la programació del Liceu fins als nostres dies.

 

Durant els anys 80 del segle XIX es consolida una estructura en la programació basada en l’assignació de gèneres per a cada una de les temporades: La d’hivern dedicada en exclusiva a l’òpera, la de quaresma en què s’alternen concerts, ballet i opereta i la de primavera dedicada a òpera o opereta.

Pel que fa a l’òpera italiana es consolida un repertori propi al qual s’habituen els espectadors. En aquestes temporades el públic mostra un gust especial per les òperes veristes. En aquest sentit destaquen les estrenes liceistes de Mascagni com Cavalleria rusticana, ,IrisAmica (dirigida pel mateix compositor);  Pagliacci de Leoncavallo, Manon LescautLa bohème i Tosca de Puccini entre moltes d’altres.

L’any 1885 s’estrenà la primera òpera catalana al Liceu Lo desengany d’Artur Baratta i en el mateix període,  Sánchez Gavagnach hi estrenà La messaggiera, Tomás Bretón Los amantes de Teruel i Garín;  Felip Pedrell, Quasimodo, L’ultimo Abenzerraggio i I Pirinei, i abans de la fi de segle es representaran Pepita Jiménez  i Henry Clifford (dirigida pel mateix  Isaac Albéniz).

A partir dels darrers decennis del segle XIX, es consolida la passió del públic per les veus mítiques amb el llegendari tenor Mario, Antonio Superchi, Francesco Tamagno, Marietta Alboni,  Roberto Stagno, Julián Gayarre, Gemma Bellincioni, Hariclea Darclée, Rosina Storchio, Victor Maurel, Angelo Masini, Ramon Blanchart, Alessandro Bonci, Enrico Caruso, Tita Ruffo, entre molts d’altres. En aquest període debuten al Teatre alguns cantants catalanes que adquiriran ressò internacional com Francesc Viñas, Josep Palet, Andreua Avel·lina Carrera, Carme Bonaplata, Josefina Huguet,  Elvira de Hidalgo,  Maria Barrientos, Graziella Pareto  i Conxita Supervia.

El tenor Francesc Viñas.

La música simfònica va adquirint protagonisme gràcies a les temporades de quaresma que portaran al Teatre directors com Joan Goula,  Antoni Nicolau, Richard Strauss, Pablo Sarasate, Edoardo Mascheroni, Arturo Toscanini, Joan Lamote de Grignon, Saint-Saëns, Franz Beidler, Gabriel Fauré,  entre molts d’altres.

El  ballet pren importància com a espectacle únic de cada funció. Algunes de les obres més estimades del públic són Messalina de Giuseppe Giaquinto, Rodope de Paolo Giorza i Coppélia de Léo Delibes. 

Durant els primers decennis del segle XX es popularitza l’òpera russa.  El 1915 s’estrenà Boris Godonov  de Mussorgski, títol que serà present en pràcticament totes les temporades.  Txaikovski i Rimskij-Korsakov van ser també acollits amb èxit al Teatre, en especial La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (1926), una de les obres més populars del repertori rus.

La desproporció entre títols habituals i ocasionals s’accentua i l’òpera italiana amb Verdi i Puccini al capdavant continua representant el gruix de la programació del Teatre. El mateix fenomen passa amb el repertori francès amb la priorització d’autors com Bizet, Gounod, Massenet Bizet, Charpentier. Durant aquests anys també agafa molta força l’òpera alemanya amb Wagner, Mozart i Strauss. L’òpera d’autors del país es manté amb una certa continuïtat, en destaquen els compositors  Enric Morera (TassarbaEmpòrium, Bruniselda i Titaina); Jaume Pahissa (La moriscaLa princesa MargaridaGal·la Placídia);  Amadeu Vives (MaruxaBalada de CarnavalDoña FrancisquitaEuda Uriach)

Durant el període d’entre guerres es consagren al Teatre una sèrie de cantants per les seves grans veus i la seva complicitat amb el públic. Entre els més estimats  destacquen Mercè Capsir, Maria Gay, Maria Espinalt, Hipòlit Lázaro, Miguel Fleta, Feodor Chaliapin, Beniamino Gigli Aureliano Pertile, Riccardo Stracciari, Tito Schipa, Mattia Battistini, Giacomo Lauri-Volpi, John O’Sullivan, Lauritz Melchior,  Fiodor Chaliapine, i Pau Civil.

A partir de 1917 el ballet  adquireix importància en la programació del Teatre amb la presència dels Ballets Russos de Serge Diaghilev que comptava amb ballarins de fama internacional com Nikinski;  Els Ballets Vienesos, el Ballet de l’Opéra de París, Els Ballets Russos de Montecarlo i la famosa ballarina Anna Pavlova. El cos de ball del Teatre adquireix autonomia amb la presentació de coreografies pròpies.

Cartell Ballets russos.

Els concerts de quaresma van tenir un gran ressò des dels anys 20. El maig de 1923 l’Orquestra Pau Casals inicià la seva col·laboració amb el Liceu. Tant aquesta orquestra com la del Teatre han estat dirigides per mestres tant importants com Igor Stravinsky, Richard Strauss, Max von Schillings, Alexander von Zemlinsky, Manuel de Falla, Clemens Krauss, Ottorino Respighi, Alexandre Glazunov o el mateix Pau Casals.

Durant els anys de la Generalitat republicana la programació artística aposta per afavorir la presència d’autors catalans amb algunes reposicions com Gal·la Placídia de Pahissa o estrenes com Neró i Acté de Joan Manén, Maria del Carmen d’Enric Granados, El estudiante de Salamanca de Joan Gaig o El monjo negre de Joaquim Cassadó. El giravolt de maig d’Eduard Toldrà, amb text de Josep Carner, programada el 1938, serà una de les poques òperes catalanes d’aquest període que ha sobreviscut en repertori.

Del final de la guerra a la creació del Consorci 1939-1981

Als anys quaranta l’estructura dels espectacles queda  fixada en una temporada d’hivern amb òpera, una de primavera amb ballet i una de quaresma, aquesta darrera perdura fins a la temporada 1953-54.

El Teatre continuava funcionant amb un repertori conegut i estimat pel públic, centrat més en la qualitat de les veus que en l’escenografia, el cor o l’orquestra. El títols més programats d’aquesta temporada continuen essent els italians: Il barbiere di SivigliaAidaRigolettoLa traviataLa bohème Madama Butterfly; el repertori francès queda reduït a CarmenFaustManon, Samson i Werther. En el món germànic continua la primacia absoluta dels títols wagnerians, equiparables en programació als italians més populars Tristan und Isolde, Die Walküre, Lohengrin. Mozart s’incorpora plenament al repertori, especialment Le nozze di Figaro, seguida de Don GiovanniCosì fan tutte, Die Entführung aus dem Serail i Die Zauberflöte; Strauss es redueix a tres  grans títols Der RosenkavalierSalome Elektra. Entre 1939 i 1944 la companyia més habitual va ser l’Òpera de Frankfurt. Un fet singular en la història artística del Liceu va ser la visita del Festival Bayreuth la primavera de 1955 que es materialitzà en els Festivals Wagner amb les innovadores propostes escèniques de Wieland Wagner.

D’aquest període destaquen les estrenes d’òperes italianes contemporànies que representen una evolució dels corrents anteriors romàntics i veristes. En destaquen autors com: Salvatore Allegra, Licinio Recife, Vieri Tosatti, Jacopo Napoli, Ildebrando Pizzetti, Renzo Rossellini, Gianfranco Menotti, Luciano Chaily i Raffaello de Banfield.

La tradicional passió liceista per les grans veus troba en quests anys una situació especialment propícia ja que passen per escena les figures més importants de la lírica internacional. Entre el públic i aquests artistes es produeix una relació d’agraïment i devoció que estimula la mitificació dels artistes i garanteix la continuïtat del Teatre.

Tres sopranos destaquen per la seva vinculació personal amb el Teatre: Victoria de los Ángeles qui fascinà el públic amb el seu estil pur i elegant des del seu debut amb La comtessa de Le nozze di Figaro. RenataTebaldi, soprano ja consagrada en el moment del seu debut al Teatre fascinà el públic  fins a conventir-se en un ídol del Coliseu i de la ciutat. Sens dubte l’artista més plenament identificada amb el Liceu és Montserrat Caballé , tant per la seva qualitat altíssima com per la seva presència en la programació durant més de 30 anys.

Montserrat Caballé a 'Arabella' l'any 1962.

Altres veus femenines estimades pel  públic són les de Maria Caniglia, Giulietta Simionato, Ebe Stignani, Fedora Barbieri, Kirsten Flagstad; Elisabeth Schwarzkopf, Gertrude Grob-Prandl, Astrid Várnay, Lisa della Casa, Birgit Nilsson,  Maria Callas, Virginia Zeani, Fiorenza Cossotto, Magda Olivero, Grace Bumbry, Joan Sutherland, Renata Scotto, Leyla Gencer, Mirella Freni, Marilyn Horne, Ángeles Gulín, Ghena Dimitrova, Elena Obraztsova, Leonie Rysanek o Edita Gruberová entre d’altres.

Dos tenors catalans han emocionat d’una manera molt especial els espectadors: Jaume Aragall i Josep Carreras. Altres veus masculines molt valorades són les de Mario Del Monaco, Giuseppe Di Stefano, Wolfgang Windgassen, Mario Filippeschi, Carlo Bergonzi, Franco Corelli, Alfredo Kraus, Richard Tucker, Plácido Domingo, Eduard Giménez, Dalmau González, Pedro Lavirgen, Luciano Pavarotti, Hans Hotter, Manuel Ausensi, Ettore Bastianini, Piero Cappuccilli, Cornell MacNeil, Vicenç Sardinero, Joan Pons, Carlos Álvarez, Sherrill Milnes, Boris Christoff, Cesare Siepi, Bonaldo Giaiotti, Nicola Ghiaurov, 

Entre 1939 i 1981 dirigeixen al Teatre personalitats de gran fama internacional com Napoleone Annovazzi (director musical del Teatre de 1947-1952), Eugene Ormandy amb l’Orquestra Simfònica de Filadèlfia (1955), Georg Szell amb l’Orquestra Cleveland (1957), William Steinberg amb l’Orquestra de Pittsburg (1964), Karl Böhm, amb l’Orquestra Filharmònica de Viena (1965) Herbert von Karajan amb l’Orquestra Filharmònica de Berlin (1972) Georg Solti amb l’Orquestra de París i Lorin Maazel amb la New Philarmonia Orchestra de Londres (1974).

Herbert von Karajan dirigeix l'Orquestra del Liceu.

En relació a la dansa, passen pel Teatre companyies com la del Marqués de Cuevas els Ballets de Montecarlo, Ballet de L’Opéra de Paris, New York City Ballet, la Companyia Igor Moisseiev, Ballet de Teatre Kirov de Leningrad, companyies de Sòfia, Belgrad, Praga, Brno, Ballet du Rhin, Òpera Estrasburg, , el London Festival Ballet i el Ballet del Théâtre Français de Nancy. També es consolida el Ballet Estable del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Joan Magriñà càrrec que posteriorment assumí Assumpta Aguadé.

El Consorci i el Liceu a l'exili1981-1999

Durant els anys de gestió del Consorci el repertori operístic bàsic es manté sense gaires novetats i s’incrementen les estrenes. Algunes de les obres més representades són Aida, Rigoletto, Il trovatore i La traviata de Verdi; LohengrinDie WalküreTristan und IsoldeTannhäuserParsifal de Wagner; Lucia di LammermoorL’elisir d’amore, La favorita de Donizetti; Tosca, La bohèmeTurandotMadama Butterfly de Puccini; Norma de Bellini;  Il barbiere di Siviglia de Rossini i Salome i Elektra  de Richard Strauss.

Durant aquesta etapa el Teatre s’obre a noves corrents i tendències estètiques de la dramatúrgia contemporània amb la participació de directors d’escena com Josep Montanyès (Cançó d’amor i de guerraUna cosa rara) Lluís Pasqual (FalstaffSamson et Dalila), Ricard Salvat (Edip i JocastaTannhäuser) Mario Gas (Un ballo in mascheraIl matrimonio segretoJenůfa, L’elisird’amore) Núria Espert (ElektraCarmenTurandot) Joan Lluis Bozzo (Rigoletto) Joan Font dels Comediants (Die Zauberflöte) José Luis Alonso (Armide, Doña Francisquita) Emilio Sagi (Mefistofele, Idomeneo, José Carlos Plaza (The Duenna), entre d’altres.

El Consorci va afavorir la incorporació d’alguns dels grans noms internacionals de la direcció d’escena, que han dirigit espectacles innovadors no sempre exempts de polèmica com son Piero Faggioni, Otto Schenk, Giancarlo Del Monaco, Jonathan Miller, Jean-Pierre Ponnelle, Gilbert Deflo, Hans Hollmann, Graham Vick, Michael Hampe, Götz Friedrich, Graham Vick, Steffen Piontek, Harry Kupfer, Willy Decker entre molts.

A banda de la presencia de les veus consagrades del període anterior cal destacar els debuts de Simon Estés, Catherine Malfitano, Éva Marton, Marilyn Horne, Dolora Zajick, Aprile Millo, June Anderson, Anna Tomowa-Sintow, Chris Merritt, José van Dam, Cecilia Bartoli, Josep Bros, Debora Voight, Paata Burchuladze, María Bayo.

Malgrat l’incendi del 31 de gener de 1994, el Consorci decideix no aturar la programació artística  que es traslladarà a altres equipaments de la ciutat. Durant aquests anys destaquen obres com The Light house de Davis (1996), The Turn of the Screw de Britten (1996) i Le pauvre matelot de Milhaud (1997) o Alcina de Händel i se’n representen d’altres com Turandot al Palau Sant Jordi (1994), Tristan und Isolde (1996) i Macbeth (1997) al Palau de la Música Catalana, Madama Butterfly (1995) Norma (1995),i L’elisir d’amore (1998) al Teatre Victòria entre moltes d’altres.

El Liceu del segle XXI

El 7 d’octubre s’inaugura el tercer Teatre amb Turandot sota la direcció d’escena de Núria Espert. Durant aquests darrers anys han estat moltes les nits d’èxit al Teatre, en són un exemple Macbeth amb Riccardo Muti i Aida que recupera la històrica escenografia de Josep Mestres Cabanes (2001),  Henry VIII amb Montserrat Caballé (2002) La Gioconda amb la direcció d’escena de Pier Luigi Pizzi (2005, 2019) Der Ring des Nibelunge sota la direcció d’escena de Harry Kupfer (2003-2004) i les estrenes de Boulevard Solitude (2007) La cabeza del Bautista (2009),  Le Grand Macabre (2011) el Festival Bayreuth (2012)  La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (2014), Benvenuto Cellini sota la dirección de Terry Gilliam (2015) Elektra de Patrice Chéreau i Simon Boccanegra amb Plácido Domingo (2016) Tristan und Isolde amb Iréne Theorin (2017) Andrea Chénier amb Kaufmann i Radvanovsky (2018) o l’estrena mundial de L’enigma di Lea (2019).

Cartell 'Turandot' de l'any 1999.

Pel que fa a la dansa, durant aquests darrers anys han passat pel Teatre algunes de les més importants companyies a nivell internacional: Alvin Ailey, American Dance Theater, Martha Graham Dance Company, Béjart Ballet Lausanne, Nederlands Dans Theater, Ballet de Zuric, Das Hamburger Ballet, English National Ballet, Ballet de l’Opéra National de Paris, Compañía Antonio Gades, Pina Bausch, Semperoper Ballett entre molts d’altres. 

També agafa embranzida la programació infantil que es concretarà amb la creació d’El Petit Liceu. L’activitat a l’escenari principal conviu amb altres espectacles desenvolupats principalment al Foyer del Teatre amb les sessions Golfes  i les monogràfiques en ocasió de l’òpera programada en aquell moment, en aquesta mateixa línia naixeria anys més tard l’Off Liceu i L’Esclat de la Música de Cambra.

Durant aquests anys han passat pel Teatre grans veus com les de, Ángela Denoke, Joyce DiDonato, Diana Damrau, Iréne Theorin, Sondra Radvanovsky, Jonas Kaufmann, Christian Gerhaher, Juan Diego Flórez, Javier Camarena, Piotr Beczala entre molts d’altres.