Sara Blanch, Jacopo Spirei, Riccardo Frizza, Anna Pirozzi, Freddie De Tommaso i Víctor Garcia de Gomar.
Sara Blanch, Jacopo Spirei, Riccardo Frizza, Anna Pirozzi, Freddie De Tommaso i Víctor Garcia de Gomar.

Barcelona, 30 de gener de 2024. L’escenari del Gran Teatre del Liceu s’omple de misteri amb l’arribada d’Un ballo in maschera de Verdi, que es podrà veure del 9 al 20 de febrer amb un total de 9 funcions, més una sessió exclusiva LiceUnder35 el 7 de febrer. Estrenada el 1859, Un ballo in maschera és una de les obres principals de la maduresa de Verdi, amb una integració perfecta de música i drama. 

Freddie de Tommaso i Sara Blanch a la roda de premsa d'Un ballo in maschera'.

 

Inspirada en un esdeveniment real —l’assassinat del rei Gustau III de Suècia—, aquí afloren les passions romàntiques —l’amor impossible, l’odi, el penediment—, amb el rerefons impactant d’un ball de màscares amb què Graham Vick va plantejar una producció vistosa i subversiva. Verdi va haver de passar dues vegades per la censura abans d’estrenar l’òpera. Així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII.

 

Sara Blanch, Riccardo Frizza i Víctor Garcia de Gomar durant la roda de premsa de 'Un ballo in maschera'.
Sara Blanch, Riccardo Frizza i Víctor Garcia de Gomar durant la roda de premsa de 'Un ballo in maschera'.

 

El director d’escena Graham Vick va morir pocs mesos abans de l’estrena d’aquesta producció. Jacopo Spirei presenta la versió definitiva de la posada en escena, que comptarà amb un impressionant elenc de veus líriques i la direcció del mestre Riccardo Frizza. L’elegant producció de Graham Vick escau a l’emocionant drama verdià. Aquest Ballo trenca amb els codis tradicionals. Una escenografia construïda a partir d'una pantalla semicircular que envolta el fons, amb una premonitòria tomba que presideix l'escenari són la base per explicar el tràgic destí en què es mostren els turments dels personatges principals. 

Jacopo Spirei durant la roda de premsa d'Un ballo in maschera'.
Jacopo Spirei durant la roda de premsa d'Un ballo in maschera'.

 

Freddie De Tommaso i Arturo Chacón-Cruz són Riccardo / Gustau III, rei suec enamorat d’Amèlia (Anna Pirozzi / Saioa Hernández), esposa del Conde Anckaström, el seu millor amic i conseller (Artur Ruciński / Ernesto Petti). Quan aquest darrer descobreix l’amor il·lícit, s’uneix a una conspiració per assassinar el rei i es produeix la tragèdia. Daniela Barcellona i Okka von der Damerau (Ulrica / Arvidson) encarnen la mèdium que profetitza la traïció i el tràgic final. El personatge còmic d’Oscar recau en Sara Blanch i Jodie Devos

Artur Ruciński a un assaig de 'Un ballo in maschera'.
Artur Ruciński a un assaig de 'Un ballo in maschera'.

Un ballo in maschera gira al voltant d’una conjura —un grup d’homes busca la manera més efectiva de matar-ne un altre—, i el pla es consumarà en una mascarada, en què l’anonimat facilita dur a terme amb èxit un acte tan horrible. Tot això funciona perquè la màscara és un símbol poderós conegut per totes les cultures: representa la capacitat temporal que té una persona o una col·lectivitat per ser algú altre durant un temps, per amagar-se i confondre, i així subvertir l’ordre social, negar-se a complir la norma i creuar una realitat alternativa. 

En aquest cas, el resultat és un crim espantós i injust, però sabem —per festes com el carnestoltes o la nit de difunts— que la disfressa també pot ser sinònim d’alegria i connexió. La idea principal d’aquest projecte —que Vick no va poder completar i que va reprendre el seu amic i deixeble Jacopo Spirei, que és el cocreador de facto de la posada en escena— és que la màscara sempre és present.

Arturo Chacón-Cruz (al centre) amb els ballarins i figurants d'Un ballo in maschera'.
Un assaig d''Un ballo in maschera' a l'escenari del Liceu.

Per exemple, l’acció comença amb el funeral de Riccardo, el protagonista, que mor al final —la producció, doncs, té una estructura circular—, i veiem com els qui havien desitjat la seva mort ara ploren i es lamenten. És una pena real o una mentida? Ningú en aquesta òpera és qui diu ser, tothom té alguna cosa per amagar o de què penedir-se, i tothom canvia d’opinió: la màscara és una realitat temporal que els afecta sense distincions.

Però, a més, Vick va introduir una altra idea: el ball de màscares —la celebració col·lectiva— no havia de tenir lloc únicament al final, sinó allà on fos possible en tot moment. Tant al començament de l’òpera, com al final del primer o el segon acte, l’escenari s’omple de figurants que representen diferents maneres de subvertir o hackejar la realitat: figures andrògines, transvestits, còmics, acròbates que desafien la gravetat… 

Freddie de Tommaso i Anna Pirozzi a un assaig de 'Un ballo in maschera'.
Freddie de Tommaso i Anna Pirozzi a un assaig de 'Un ballo in maschera'.

A més d’aportar un dinamisme constant a l’acció —excepte en les escenes introspectives, que és quan l’escenari queda buit—, aquest moviment coreografiat per Virginia Spallarossa ajuda a diferenciar bé els tempos de l’òpera, que passa constantment de l’alegria a la gravetat. 

Com és habitual en les seves produccions, Graham Vick va voler barrejar els temps històrics, amb una escenografia moderna —aparentment minimalista, on són més importants la llum i el color per crear una sensació d’espai que l’acumulació d’objectes— que xoca amb el vestuari d’època, més clàssic, en tots els personatges principals, tot plegat obra de l’escenògraf Richard Hudson

Valeriano Lanchas, Daniela Barcellona i David Oller a un assaig d''Un ballo in maschera'.
Valeriano Lanchas, Daniela Barcellona i David Oller a un assaig d''Un ballo in maschera'.

L’escena, alhora, es divideix en dues altures, una altra de les convencions usuals en Vick: el cor ocupa un pis superior de punta a punta de l’escenari, i quan intervé és com si irrompés per sorpresa, creant una nova situació d’agitació i velocitat. Quan Verdi va escriure Un ballo in maschera, ja gaudia d’un important èxit per la popularitat de les nombroses obres que havia escrit: Nabucco (1842), Macbeth (1847), Rigoletto (1851), Il trovatore (1853) o La traviata (1853), entre d’altres. 

En aquesta posició només aspirava a cercar temes musicals nous i audaços a partir d’una potent història, en aquest cas, l’assassinat del rei de Suècia, Gustau III, el 1792, en plena festa de disfresses. Enveges i conspiracions, barrejades amb passions amoroses, política, gelosia, venjances i el perdó final conflueixen en una obra mestra de Verdi. 

Jacopo Spirei amb Sara Blanch un assaig d'Un ballo in maschera'.
Jacopo Spirei amb Sara Blanch un assaig d'Un ballo in maschera'.

A Nàpols, l’òpera va despertar les ires i prohibicions de la censura: no es podia assassinar un rei a l’escenari, hi havia dificultats per mostrar escenes de bruixeria, davant de la infidelitat hi havia d’haver remordiment i els conspiradors havien d’odiar el duc per raons hereditàries…, així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII. 

El mestre que dirigirà l’orquestra serà un bon conegut del públic del Liceu i un consumat especialista verdià, Riccardo Frizza. Sota la seva batuta hi haurà un elenc de cantants extraordinaris. Els papers principals d’Un ballo in maschera tindran dues veus que s’aniran alternant: l’anglès d’origen italià Freddie de Tommaso, una de les grans revelacions dels darrers anys i un dels tenors més espectaculars d’aquesta dècada, compartirà el rol protagonista de Riccardo amb el mexicà Arturo Chacón-Cruz, un veterà especialitzat en papers lírics lleugers als quals aplica un punt de força necessari.

Riccardo Frizza amb Freddie de Tommaso durant un assaig d'Un ballo in maschera'.
Riccardo Frizza amb Freddie de Tommaso durant un assaig d'Un ballo in maschera'.

 L’antagonista de Riccardo, Renato, escrit per a veu de baríton —el clàssic malvat de Verdi amb veu vellutada però greu—, l’encarnaran dos cantants joves amb el punt perfecte de maduresa, el polonès Artur Ruciński i l’italià Ernesto Petti

Amelia, la protagonista femenina, la cantaran dues sopranos dramàtiques ben conegudes pel públic de Barcelona, la italiana Anna Pirozzi i la madrilenya Saioa Hernández. Ulrica, un paper per a veu greu, el defensaran dues veteranes amb poders àmpliament contrastats, les mezzosopranos Daniela Barcellona i Okka von der Damerau. El personatge còmic d’Oscar, el patge de Riccardo, està escrit per a soprano de coloratura, i recaurà també en dues veus elàstiques i expressives, les de Sara Blanch i Jodie Devos

La resta de personatges seran, en totes les funcions, per als cantants següents: Silvano, un dels membres de la cort de Riccardo, el cantarà el baríton David Oller; i els conspiradors Samuel i Tom seran, respectivament, Valeriano Lanchas i Luis López Navarro. Un repartiment equilibrat, de garanties, i que permetrà elevar al màxim nivell aquest difícil repte que és Un ballo in maschera.