Imagen
00_imatges-per-la-veu_red.png

Tant per la seva estructura dramàtica com per l’estil de composició, Macbeth és una òpera que pertany a l’època del bel canto: cada escena està generalment dividida en un recitatiu, una ària –o un duo– i una cabaletta o un cor final, i això implica que Verdi ha haver d’escriure per a veus d’una gran flexibilitat tècnica, capaces d’afrontar les acrobàcies vocals més difícils. Ara bé, en molts altres aspectes, aquesta òpera es va voler apartar de les convencions d’un estil que aleshores ja començava a estar passat de moda, i així, el personatge de Lady Macbeth, lluny d’estar escrit per a una soprano lírica, està concebut per a una veu més poderosa de soprano dramàtica: Verdi no tenia la intenció de crear la sensació de fragilitat o innocència, sinó de descriure musicalment un dona que pensa com un geni del mal. Per caracteritzat personatges d’una profunditat psicològica tan fonda, doncs, cal disposar d’un equip que sàpiga combinar amb la mateixa eficiència l’actuació i el cant, i en aquest aspecte aquesta nova producció presenta un elenc solvent i espectacular començant per Sondra Radvanovsky, la gran soprano spinto dels darrers anys, que porta cantant amb èxit el rol de Lady Macbeth des de fa diverses temporades.

Radvanovsky és un valor segur, com també ho és l’altra Lady Macbeth d’aquestes funcions, Ekaterina Semenchuck, mezzosoprano de veu densa que ha aprofundit al màxim els detalls més subtils de la gran dolenta de l’òpera. Amb elles –i també d’Alexandrina Pendatchanska, que cantarà una única funció l’1 de març– tindrem dos grans barítons en el rol de Macbeth: l’italià Luca Salsi i el serbi Željko Lučić, que ve d’oferir també grans actuacions en la recent Tosca, en el paper de Scarpia. El rol per a tenor en Macbeth correspon al personatge de Macduff, que serà interpretat pels sempre eficients Francesco Pio Galasso i Celso Albelo, capaços de brillar tant als passatges lírics com als trams dramàtics. El quart paper central de l’opera, Banco, el cantaran els barítons Erwin Schrott i Simón Orfila, dues veus de llarga trajectòria i mèrits contrastats que donaran suport a un elenc de primer nivell, i que dirigirà des del fossat el mestre Josep Pons amb l’objectiu d’extreure tot el color orquestral de la partitura, un dels primers treballs en què Verdi va avançar el magisteri que havia de desplegar en el futur.