Imagen
Escena

A Orgia només hi ha tres papers, i tots tres presenten una dificultat extrema tant pel que fa a la interpretació dramàtica com a la purament musical.

La partitura d'Hèctor Parra desenvolupa un lirisme fluïd i orgànic que, segons la natura del text, pren formes diferents: allà on el flux de la paraula és més ràpid i els diàlegs són més vius i tallants, les línies melòdiques segueixen de prop els perfils sinuosos i ritmats de la llengua italiana original. S’accentuen així els principals colors fonètics de cada frase amb dinàmiques i registres més extremats, mentre que els passatges de transició s’expressen amb una veu quasi parlada. En certs moments puntuals, d’acord amb les característiques del text pasolinià, el cant líric dona pas a una veu purament parlada i despullada de tot lirisme. No obstant això, en altres moments, el cant líric s’eleva per sobre de l’orquestra, que el contrapunta amb sonoritats d’espectre estrident i textures inestables, posant en evidencia la fragilitat i l’efímera bellesa de la condició humana. Així, en aquests passatges, les línies melòdiques es dilaten explorant colors i registres marcadament operístics, propers a la tradició italiana.

En els passatges on els personatges d’Orgia experimenten el contrast, tant propi de Pasolini, entre el present consumista i deshumanitzador i un passat preindustrial per ell idealitzat, la música orquestral a través dels sons de l’arxillaüt i de l’harpa es transforma per tal de conduir-nos als orígens del gènere operístic, tot citant passatges clau de l’Euridice de Peri i l’Orfeo de Monteverdi. El clímax líric d’Orgia el trobem en el moment en què la protagonista femenina, al final de l’Episodi IV, planifica i executa el terrible acte de Medea, a través d’una enigmàtica sarabanda de dotze minuts inspirada en la de la Suite Francesa núm. 6 de Bach.

La veritable dificultat d'Orgia, però, rau en la interpretació: no hem d'oblidar que es tracta de l'obra gairebé íntegra de Pasolini —el llibret és el text original amb algunes parts retallades per agilitzar la representació, però no varia gens ni mica ni el sentit ni el propòsit— i, per tant, l'exigència dramàtica és molt alta. Això obliga a comptar amb intèrprets que, a part de de ser cantants versàtils i enèrgics, també han de ser bons actors. En aquesta producció, els dos papers principals se'ls repartiran la soprano lituana Aušrinė Stundytė, que ja va cantar Orgia a l'estrena a Bilbao el 2023 i que destaca per dominar diversos papers del repertori barroc —sobretot Dido, a l'òpera de Purcell— i dels clàssics modernistes del segle xx signats per Strauss, Bartók o Penderecki. A l'estrena, Stundytė va saber trobar tots els matisos de la partitura —els bells i els estrepitosos— i va poder donar vida a un personatge tan complicat com el d'aquesta nova Medea ideada per Pasolini. L'altre paper femení, el de la Noia, serà per a una altra soprano, la biscaïna Jone Martínez, una de les millors veus joves nacionals del moment que també està especialitzada en música barroca i contemporània.

El paper principal masculí serà per al baríton alemany Christian Miedl, l'únic dels cantants que no va participar en l'estrena a Bilbao. Miedl està especialitzat en papers del classicisme i el primer romanticisme —Rossini, Mozart—, així com en estrenes del segle xxi. Els acompanyarà l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en format de cambra, ja que la partitura està escrita per a un conjunt petit d'instruments. El director musical serà el francès Pierre Bleuse, un dels mestres més importants del moment en la creació contemporània. No en va des d'aquesta temporada és el director titular de la prestigiosa formació Ensemble Intercontemporain, que té un vincle molt estret amb l'IRCAM de París i va ser fundada per Pierre Boulez. La seva presència és, doncs, una garantia de rigor en l'execució d'una partitura plena de matisos i passatges estremidors.