Escrita per a tres veus i orquestra de cambra, Orgia basteix ponts entre l'òpera expressionista del segle xx i les últimes avantguardes, amb algunes cites barroques.
Entre els anys 1965 i 1966, Pier Paolo Pasolini va diversificar la seva abundant producció artística —dedicada a la poesia, la narrativa, el guió cinematogràfic i la direcció de pel·lícules— i va decidir començar a escriure teatre, també. Tal com va explicar al crític Jean Duflot, que li va fer una sèrie d'entrevistes apassionants publicades en un llibre, en aquell temps, Pasolini va patir una úlcera estomacal i durant la convalescència va llegir àvidament els Diàlegs de Plató, cosa que li va despertar la necessitat d'abordar els problemes del seu temps en un format conversacional. Així va iniciar la seva sèrie de set tragèdies, l'única incursió que va fer en el teatre, entre les quals hi ha Orgia. Pasolini practicava el que es coneix com a teatre d'idees: en les seves obres, hereves de la truculència de la tragèdia grega, no s'explica exactament una història, sinó que els personatges i la situació plantejada són una via per abordar qüestions greus que afecten la moral, la societat i la cultura del seu temps.
Orgia és una obra en què participen tres personatges: un matrimoni i una prostituta. L'Home i la Dona fa temps que estan casats, però la seva relació és una desgràcia absoluta: ell se sent oprimit per una societat uniformadora que l'obliga a mantenir en secret la seva condició veritable —és homosexual— i ella troba a faltar un temps passat més senzill i feliç en què l'ànima humana encara no estava oprimida per la velocitat i la deshumanització del sistema capitalista que converteix les persones en esclaves de la superfluïtat. L'única manera que tenen de suportar la seva relació és amb un ritu sadomasoquista en què tots dos alleugen les seves frustracions amb el dolor: ell agredeix la dona i la dona es deixa pegar voluntàriament, com una expiació del seu sentiment de culpa. Finalment, tots dos triaran morir: ell, quan reconegui que és diferent perquè l'homosexualitat no té cabuda en la societat del seu temps, i ella, quan no pugui tornar a una època daurada del passat. La dona, imitant l'acció de la Medea d'Eurípides, també matarà els dos fills del matrimoni i ell es penjarà a la sala d'estar, després de contractar una prostituta i intentar allargar amb ella el seu ritual masoquista.
Orgia és una peça en gran mesura autobiogràfica: Pasolini considerava que, a la Itàlia de la postguerra, el feixisme no havia desaparegut —el feixisme entès com a sistema que premiava la uniformització de la societat i penalitzava la llibertat individual— i fins al seu assassinat el 1975 va viure angoixat pel malestar que comportava l'auge del materialisme i per la seva orientació homosexual. I, com en la tragèdia grega, plantejava les idees de la manera més crua i violenta, buscant un final que provoqués una catarsi en el públic: una reflexió profunda sobre qüestions greus per mitjà de l'impacte emocional.
Aquest impacte també el va sentir, a principis del 2010, el compositor barceloní Hèctor Parra quan va llegir Orgia durant els seus anys d'estudi a l'institut IRCAM de París: allà va descobrir la llavor d'una òpera potencial —amb personatges ben definits, situacions extremes i diàlegs precisos en la seva cruesa—, tot i que va trigar més de deu anys a poder abordar aquesta tasca. Parra és autor de set òperes, i abans d'Orgia havia col·laborat amb el director d'escena Calixto Bieito en dues peces, Wilde (2015) i Les bienveillantes (2019). Finalment, per encàrrec del Festival de Peralada i amb l'ajuda del Teatro Arriaga de Bilbao i el Gran Teatre del Liceu, va poder recuperar la idea d'Orgia, convertida ara en una peça d'alta intensitat dramàtica que respecta gran part del text de Pasolini i amb una partitura dissonant propera en estil a l'expressionisme de principis del segle xx, amb matisos estètics derivats de l'espectralisme, i que busca en el públic la reacció desitjada pels tràgics grecs i el mateix Pasolini: una commoció intensa a partir de l'exposició en brut d'idees i emocions en els límits del que és convencional.