'Tristan und Isolde' de Wagner arriba al Gran Teatre del Liceu amb una producció espectacular de Bárbara Lluch. Amb Lise Davidsen debutant com a Isolda i la direcció musical de Susanna Mälkki, l’òpera més revolucionària de Wagner explora l’amor impossible i la passió absoluta a través d’una música intensa, duets llegendaris i una exigent interpretació wagneriana que exigeix les millors veus del món.
Acte I. Preludi
L’òpera comença amb el famós «acord de Tristany», una fita en l’evolució harmònica de la música occidental: una frase que no es resol segons les lleis de la tonalitat, que deixa surant una sensació de dubte i ansietat. El preludi presenta, a més, diferents temes que tindran importància en l’òpera, i que s’organitzen de manera inestable, creant la sensació de neguit per l’espera d’una solució satisfactòria que, com es comprova al final de l’obra, només es troba en la mort.
Acte II. Tristany, Isolda
«O sink hernieder, Nacht der Liebe.»
Refugiats en la nit —una premonició de la mort— i d’amagat del rei Marke, Tristany i Isolda se citen en un jardí per compartir la seva primera trobada amorosa. El resultat és el duet més extens —dura uns 25 minuts— i sobrehumà de tota la història de l’òpera. La parella enamorada cerca desesperadament la satisfacció del seu amor. Quan està a punt d’arribar aquesta culminació —més metafísica que corporal—, Brangäne intervé: s’acosta algú i l’èxtasi sonor s’interromp cruelment.
Acte III. Isolda
«Liebestod»
Després de la mort de Tristany, Isolda decideix seguir-lo allà on podran estar sempre junts i aconseguir la màxima expressió del seu amor immens i indescriptible: a l’altra banda, més enllà del món carnal. El moment conclusiu de l’òpera, una ària d’una bellesa lírica i una tensió dramàtica incomparable —que la soprano ha d’afrontar després de quatre hores de funció— és també la resolució de l’acord incert del preludi inicial: les tensions harmòniques es resolen finalment en una ària sublim i insuperable.
A l’escenari
Des de molt abans de la seva estrena, Tristan und Isolde ha tingut la ingrata reputació de ser una òpera irrepresentable i difícil de cantar. Aquesta mai no va ser la intenció de Wagner: en els seus plans estava crear una obra de requisits escènics poc complicats i atractiva per als cantants, que podrien aconseguir una bellesa sublim i cremarien en una passió amorosa inigualable. Però, a la pràctica, Tristan und Isolde és un drama metafísic que no es pot abordar únicament des de la literalitat del llibret, i la música que va proposar Wagner era nova per a la seva època —tensava l’harmonia, forçava la dissonància, espessia la sensació acústica amb una gran quantitat de notes—, la qual cosa feia que les orquestres no sabessin com tocar-la. I encara que els cantants sí que podien cantar-la, la dificultat consistia a fer-ho en una sola nit, atès que hi ha pocs personatges i els protagonistes amb prou feines tenen moments de descans. N’hi ha prou de recordar la sinistra anècdota que va convertir aquesta obra en la bèstia negra de molts tenors: el primer Tristany, Ludwig Schnorr von Carolsfeld, va morir tres setmanes abans de l’estrena el 1865 per una fallada multiorgànica que algunes teories han volgut atribuir al sobreesforç de preparar el paper.
| 
|
En ple segle XXI, Tristan und Isolde no és ni irrepresentable ni una tortura per als cantants —de fet, té una reputació molt millor, la de ser la millor òpera de tota la història, o almenys la que n’inicia la modernitat després d’un llarg període clàssic—, però segueix sent una obra que exigeix les millors veus del món per demostrar tot el seu potencial. Tristany, que és el personatge amb més minuts en escena, necessita tenors forts, capaços sobretot d’arribar en perfectes condicions al tercer acte, que és per als cantants d’òpera el que per als atletes seria acabar una marató. En aquesta ocasió, comptarem amb dos tenors heroics (el heldentenor wagnerià) de primera categoria, els nord-americans Clay Hilley i Bryan Register (el segon en dues dates, el 15 i 25 de gener). També tindrem dues Isoldes de màxima categoria: Lise Davidsen i Elena Pankratova (també el 15 i 25 de gener).
| 
|
I la presència de Davidsen és especialment important, ja que la soprano noruega —en aquest moment una de les grans sensacions de l’òpera mundial, i l’estrella destinada a dominar el repertori dramàtic en els propers anys— debutarà el paper d’Isolda a Barcelona en la seva integritat (prèviament, el 2024, havia cantat el segon acte a Múnic). Al costat de Davidsen hi serà Ekaterina Gubanova, en el rol de Brangäne. La resta dels papers seran per al baix anglès Brindley Sherratt, que tindrà la responsabilitat d’aportar severitat i rigor al rei Marke, el baríton polonès Tomasz Konieczny, que s’encarregarà de l’escuder Kurwenal, i el tenor català Roger Padullés serà el cavaller traïdor Melot. Els papers menors de l'òpera, el del timoner i els del pastor i el mariner, els interpretaran, respectivament, Milan Perišić i Albert Casals. Totes les funcions seran dirigides per la finlandesa Susanna Mälkki, una de les batutes més perfeccionistes del panorama actual. Amb aquesta vertiginosa altura artística, aquestes funcions apunten a un resultat innegociable: l’excel·lència.