Durant el seu exili a Suïssa als anys 1850, Wagner va aprofundir en els mites medievals i va trobar inspiració en la llegenda de Tristany i Isolda i en el seu amor platònic per Mathilde Wesendonck. Així va compondre una òpera sobre l’amor absolut, un sentiment tan immens que transcendeix el temps, l’espai i l’existència, convertint-se en una de les obres mestres de l’òpera.
La història de Tristany i Isolda va començar a circular àmpliament per Europa occidental —fonamentalment en el que avui dia són les illes britàniques i la Normandia francesa— cap al segle XI, amb l’aparició dels primers relats escrits en francès. Era sobretot la història de Tristany, un cavaller fabulós, capaç d’acomplir les gestes guerreres més impressionants, i que en diverses aventures consecutives matava gegants i dracs i conqueria l’honor de rebre la mà de la bella Isolda, princesa d’Irlanda, per al seu oncle Marke, rei de Cornualla i vassall del poderós rei Artur. Malgrat que les principals variants són franceses —les de Béroul i Tomàs d’Anglaterra—, Richard Wagner va conèixer la llegenda gràcies a una versió en alemany antic, escrita al segle XII per Gottfried von Strassburg. Entre les dècades de 1830 i 1850, Wagner va estar molt interessat en l’èpica germànica medieval i l’escola dels minnesinger —els trobadors del centre d’Europa—, i d’aquí en va extreure el material per a totes les seves obres principals: Tannhäuser, Lohengrin, L’anell dels nibelungs, Els mestres cantaires de Nuremberg, Parsifal i, en un moment ja més tardà, Tristan und Isolde.
«Wagner va compondre amb Tristan und Isolde una òpera revolucionària, que portava al límit les idees romàntiques sobre l’amor i que anava acompanyada d’una música nova i tensa.»
No obstant això, d’aquesta història només li va interessar un aspecte que, encara que és important en les llegendes antigues, no ho era tant per Gottfried von Strassburg: l’enamorament inevitable de la parella, gràcies a un poderós filtre màgic que els fa anhelar estar sempre junts, malgrat que el seu amor sigui ominós, ja que Isolda ha de casar-se amb el rei Marke, i Tristany és el nebot, hereu i amic més fidel del rei. I és que l’amor impossible —un tema que recorre en gran manera l’obra de Wagner, des de la seva segona òpera, titulada precisament La prohibició d’estimar, fins a El crepuscle dels déus—, tornava a presentar-se amb força en la vida del compositor. El 1848, Wagner va haver de fugir de Dresden després del fracàs de la revolució anarquista en què va participar i es va exiliar a Suïssa. A Zúric va conèixer un dels seus mecenes, el comerciant tèxtil Otto Wesendonck, i a la seva jove esposa Mathilde. Wagner encara era casat amb la seva primera esposa, Minna, però la relació no passava pel millor moment, i va trobar en Mathilde una musa amb la qual podia conversar sobre música, literatura i les emocions més desbordants sublimades per l’art. Mai van tenir una relació sexual —era principalment un amor platònic, canalitzat fonamentalment per l’intercanvi de cartes—, però Wagner es va formar una idea de l’amor absolut a partir de la seva obsessió per Mathilde, que li va servir d’inspiració per al llenguatge i el nucli central de la història de la seva òpera, que va voler construir com el monument definitiu a l’amor.
Wagner es va quedar amb tres episodis de la història: el primer acte narra el viatge de Tristany i Isolda amb vaixell des d’Irlanda fins a Cornualla; Isolda desitja morir i matar Tristany, al qual insta a beure un filtre màgic de mort, però que Brangäne canvia en secret per un d’amor; d’aquí en endavant la seva passió serà incontenible. Al segon acte, Wagner hi va situar el gran duet d’amor, però també la catàstrofe fatal: el rei Marke, que és l'espòs legítim d’Isolda, descobreix la infidelitat. Tristany es bat en duel amb el traïdor Melot, que és qui ha informat el rei, i es deixa ferir per arribar aviat a la mort. El tercer acte mostra Tristany agonitzant, esperant l’arribada d’Isolda. Quan aquesta arriba, ell pot morir feliç, i Isolda l’acompanyarà, ja que només en la mort es podrà consumar el seu amor, etern i invencible.
«La producció també busca reforçar les idees de Wagner sobre l’amor: una força constructiva, que no es deté davant cap obstacle i que transforma la realitat.»
Despullada pràcticament d’argument, l’òpera és un volcà d’emocions en la millor tradició romàntica. Wagner va aconseguir una fita inèdita: una peça metafísica —va estar molt influenciat per la filosofia d'Arthur Schopenhauer— i alhora poètica, en la tradició de Novalis, el gran mestre romàntic alemany. Per a aquesta peça va compondre una música nova, amb una harmonia tensa, nocturna, incerta i una melodia infinita, i malgrat que no va poder estrenar-la, no sense dificultats, fins al 1865, l’impacte posterior que va tenir Tristan und Isolde ha estat incomparable. No és només l’obra mestra de Wagner, sinó una de les grans obres mestres de tot l’art occidental.