Un dels aspectes rellevants de la producció de Calixto Bieito és la dramatúrgia: els cantants representen emocions viscerals que exigeixen un treball interpretatiu precís.
Orgia és una barreja de problemes personals i compartits: d'una banda, hi ha els dos personatges principals, l'Home i la Dona, víctimes d'una societat que els ha alienat de tal manera que l'única sortida que veuen davant dels seus problemes individuals és el suïcidi, però, de l'altra, també hi ha un conflicte molt més traumàtic i de més abast, que és el seu matrimoni disfuncional, una relació greument viciada. En gran mesura, a més d'una tragèdia sobre l'esperit del segle xx, Orgia també és un drama domèstic: parla d'una parella que ha acabat avorrint la seva vida en comú, que no té res a dir-se —si és que alguna vegada va tenir alguna cosa en comú— i que ha arribat al punt en què només se sap comunicar per mitjà de la violència en una relació sadomasoquista altament tòxica. Per tant, l'horror de la història està tancat entre les parets de casa seva: un pis modest, de classe mitjana, que vol ser una metàfora de la condició petitburgesa com una presó o un infern.
La producció creada per Calixto Bieito és extremadament fidel a l'obra de teatre de Pasolini. El llibret respecta gairebé la integritat del text —Bieito, que s'encarrega de l'adaptació, només ha retallat algunes línies redundants o innecessàries per agilitzar l'acció sense que es perdi cap sentit profund del missatge de l'autor— i això significa que tota l'acció transcorre a casa d'aquest matrimoni en ple procés de descomposició. L'escenografia presenta, doncs, un pis modest i confortable amb una decoració típica dels anys seixanta en què totes les habitacions estan a la vista: el rebedor, la sala d'estar, el dormitori. Gràcies a aquesta familiaritat amb l'entorn —podria ser el pis de qualsevol espectador— i la concentració de l'espai, podem veure Orgia com una peça tèrbola, ja que tot el que hi passa —les confessions dures dels personatges i els seus actes abjectes— es produeix en un lloc delimitat i arriba a ser opressiu. La música de Parra, visceral i dissonant, fa que augmenti fins al límit la sensació de malson.
Un dels missatges de l'obra és que la societat capitalista converteix les persones en conformistes, en simples consumidores, i n'acaba anul·lant la iniciativa i el sentit crític. El personatge de l'Home acaba admetent que és homosexual i assumeix que aquesta societat mai no el deixarà sortir de l'armari i mostrar-se com a diferent davant la resta: d'aquí ve el seu malestar i la seva posició incòmoda en el matrimoni, ja que el fa servir de façana per projectar una imatge correcta de marit exemplar, de petitburgès sense cap aspiració. La Dona, per la seva banda, situa l'origen del seu malestar en la descomposició de la seva ànima: troba a faltar un temps passat més tranquil, menys accelerat, en què cada pas a la vida tenia un sentit, i alhora es troba atrapada en un matrimoni amb un home a qui no estima i amb uns fills que no ha desitjat. Al mateix temps, estan envoltats de coses supèrflues: roba corrent, electrodomèstics, una decoració estàndard. Aquesta obra podria haver transcorregut en un entorn buit, però realment Orgia també requereix aquesta decoració carrinclona, ja que forma part de la degradació vital dels personatges abandonats a la seva sort en un món que valora l'aparença però no la profunditat i que premia el fet de pertànyer a la massa mentre penalitza qualsevol intent de sortir de la norma.
Un dels aspectes que Calixto Bieito ha cuidat més és la dramatúrgia. Sabem l'atracció que té per l'escabrositat i la violència, i Orgia en va sobrada, però en aquesta obra no hi ha cap gest agressiu gratuït. Els cantants han de ser creïbles en totes les seves confessions i disputes, ha de semblar que van molt de debò quan amenacen de pegar o accepten rebre un dany físic. En definitiva, tot el que succeeix a l'escenari ha de ser fidel a la idea de Pasolini de criticar la corrupció moral de la societat contemporània a través de la representació del comportament més cruel i la cerca de la catarsi. Una societat que podria ser qualsevol: Pasolini no va assenyalar cap ciutat ni cap temps concret en la seva obra, tot i que s'intueix que som a Roma a mitjan dècada dels seixanta; tanmateix, aquesta situació es podria donar a qualsevol altre lloc i moment de l'evolució de l'Occident contemporani. Podria ser la casa i el temps de cadascú de nosaltres.
En certa manera, Orgia és un precedent de la pel·lícula Salò o els 120 dies de Sodoma, una de les obres més polèmiques de Pasolini i, alhora, la que millor encarna la seva denúncia de la societat de consum com una forma encoberta de feixisme, ja que troba el seu poder en la submissió de la massa a un pensament únic. Aquí hi ha els mateixos temes i la mateixa manera de presentar-los, embolcallats en una agressivitat que voreja el que és intolerable i macabre i en què la mort es presenta sense dissimular per provocar una reacció en el públic —d'incomoditat, lògicament—. Aquesta reacció ha de ser el punt de partida per a una reflexió profunda sobre si realment ens sentim lliures i som feliços al món en què vivim. Tot això no es pot aconseguir sense una dramatúrgia precisa i és el que Calixto Bieito aconsegueix.