Turandot és una princesa terrible que executa els pretendents que no sàpiguen respondre tres enigmes de màxima dificultat. Però un príncep temerari, Calaf, resol el problema i conquesta el cor de la dona de gel. Una història fantàstica, sagnant i màgica ambientada en l’antiga Xina que Puccini va deixar sense completar el 1924, però que ha passat a la història com una de les millors òperes del repertori universal.
Puccini va arribar a la història de Turandot el 1920 gràcies a una conversa que va mantenir amb Giuseppe Adami, qui s’havia convertit en un dels seus llibretistes de confiança, i un amic d’aquest, Renato Simoni, també escriptor. Simoni havia citat l’existència d’una peça teatral del segle XVIII escrita per Carlo Gozzi —un dels més destacats dramaturgs de la commedia dell’arte— i que tractava sobre una princesa xinesa venjativa en una antiguitat màgica. Puccini sentia una especial inclinació pels drames exòtics, en la línia de La fanciulla del West o Madama Butterfly, i aquesta Turandot, sagnant i cruel, el va acabar atraient de manera poderosa. Immediatament, va demanar, a Adami i Simoni, que escrivissin un llibret, i la feina va avançar ràpidament: Puccini tenia fama de ser lent component, perquè era un perfeccionista que no deixava de demanar canvis als seus col·laboradors, però Turandot va adoptar la seva forma coneguda molt de pressa. Una forma molt personal, atès que la història de l’òpera s’allunya molt de les fonts originals: Turandot és, en origen, una història persa del segle IX que més tard va passar a la literatura àrab a través de Les mil i una nits, i més tard a França i Itàlia al segle XVIII. El dramaturg alemany Friedrich Schiller també havia escrit un drama algunes dècades després, inspirat —era una traducció parcial— en el de Gozzi, que alhora va ser la base per a algunes òperes romàntiques. No obstant això, Turandot no va arribar mai a ser una icona fins que Puccini va decidir abordar-ne finalment la seva versió.
El nucli de la història és senzill: Turandot és una princesa de caràcter fred que rebutja l’amor, i només acceptarà com a espòs al noble que encerti correctament tres enigmes de difícil resolució; qui els falli, morirà decapitat. Al començament de l’òpera, el poble de Pequín assisteix horroritzat a l’execució del príncep de Pèrsia, i en aquesta multitud apareixen tres personatges importants: un ancià acompanyat d’una noia, i un home jove. Quan l’ancià ensopega, l’home l’ajuda i reconeix el seu pare: és Timur, el rei deposat dels tàrtars, i ella és una esclava fidel anomenada Liù. Liù està enamorada del jove príncep misteriós, però ell s’ha enamorat de Turandot: en un rampell de passió, i contra tots els consells que l’avisen del perill que corre, decideix fer sonar un gong i demanar la seva oportunitat per respondre els enigmes. Més endavant, a l’interior del palau de l’emperador Altoum, coneixem els motius que fa que la seva filla Turandot sigui tan cruel: és una venjança per la violació d’una antiga avantpassada. Però això no arronsa el príncep, que se sotmet a la prova i encerta els tres enigmes. Horroritzada, Turandot ha de complir la seva promesa i casar-se amb aquest home a qui detesta.
Però el príncep, en un gest encara més temerari, dona una oportunitat a Turandot per guanyar: si descobreix el seu nom abans de clarejar, ell li oferirà el seu cap. Durant la nit, tots a Pequín busquen una solució al misteri, un secret que només coneix l’esclava Liù. El poble la captura i la força a revelar el secret, però ella s’hi resisteix: en un últim acte heroic, li roba l’espasa a un soldat i se suïcida sense trair el seu príncep, que, no obstant això, continua anant pel camí més perillós: abans de l’alba, revela el seu nom, Calaf, i està disposat a morir, però no sense abans besar Turandot. Aquest petó desperta en la princesa una emoció desconeguda: l’amor ha triomfat, i viuran junts.
Aquest final, no obstant això, és precipitat i poc creïble. Per què Turandot cedeix amb tanta facilitat? Realment, Puccini va poder treballar fins a la mort de Liù; més enllà d’aquí, l’òpera encara estava per escriure i compondre, una tasca que no va poder completar doncs va morir sobtadament a la fi de 1924, després de l’avenç imparable d’un càncer de gola. No obstant això, amb el que va deixar Puccini n’hi va haver prou per firmar l’última gran òpera del repertori líric italià, una peça monumental completada per Franco Alfano que té trets de gran òpera francesa, comèdia grotesca, drama romàntic i història fantàstica. Més que el triomf de l’amor, el que revela Turandot és l’últim gran triomf de la melodia, l’art màgic en el qual va brillar el geni de Puccini.