Kenneth Clark, un dels grans historiadors de l’art del segle xx, va identificar l’òpera, juntament amb l’arquitectura, com “una de les invencions més estranyes de l’home occidental”. Es basava en la famosa frase del doctor Johnson, segurament apòcrifa, que la definia com “un passatemps extravagant i irracional”.
Si el teatre havia abordat els grans conflictes de l’ànima humana amb l’excel·lència de la paraula escrita, per què havia de fer-ho també amb el cant? Potser sentim i raonem amb melodies? Però el doctor Johnson era un home de la Il·lustració, i l’òpera té el seu sentit ple en el marc, no de la raó pura, sinó de les emocions desbordades. Escoltar òpera, anar al teatre, és exercitar els sentiments, i encara que l’òpera és un vehicle fantàstic per a les idees, ho és encara més per exposar-nos als dimonis de l’ànima. Les obsessions seran el motor d’aquesta temporada, perquè són el combustible que alimenta el foc d’aquest art irracional, però sublim.
Si ens apassionen les òperes, no és tant pel seu missatge, sinó per les seves passions. Don Giovanni, una fita absoluta del Segle de les Llums, s’entén millor en clau psicoanalítica: l’obsessió del llibertí és dominar en l’amor, la depredació de la dona, el sexe com un impuls incontrolable. Ens fascina perquè ens ajuda a explorar el nostre costat fosc, la profunditat abissal de l’ànima tèrbola, que és també un dels temes que dominen en la segona col·laboració entre el compositor George Benjamin i el dramaturg Martin Crimp a Lessons in Love and Violence, una òpera de nova creació —estrenada el 2018— que segueix els passos del seu anterior èxit, Written on Skin: inspirada en fonts medievals, aquesta obra enverinada aborda l’obsessió pel poder i el sexe —que són dues cares de la mateixa moneda— en l’exercici del govern, una mescla delicada que sol acabar en tragèdia.
Si busquem un contrapès a tanta maldat, busquem-la en la immortal La traviata, que sempre ens reconcilia amb un ideal aparentment inassolible: el de l’amor absolut que ens redimeixi d’una vida erràtica, que ens salvi per a l’eternitat. En la popular obra de Verdi, Alfredo creu en aquest amor pur, incombustible i fidel, i la seva obsessió aconsegueix canviar Violetta, la dama esgarriada que, gràcies a aquesta fe en l’afecte, troba la seva redempció, encara que sigui en l’últim moment. Diverses dècades després, Puccini recolliria part de la mateixa idea a La bohème: l’obsessió de Rodolfo és la de trobar la seva musa creativa, mor per enamorar-se, perquè la solitud no li serveix a l’artista, i la troba en Mimì; els dos personatges es necessiten, la companyia els fa bé, però la llunyania els destrossa. És l’obsessió de la proximitat, de la calor humana, la que fa avançar el drama.
Aquesta serà, per tant, una temporada rica en obsessions i variada en el poder transformador d’aquestes. Hi ha passions destructives, com la venjança: és la que consumeix Jago, el fals amic d’Otello, en el drama de Verdi, quan rosegat pel rancor maquina perquè el moro de Venècia cometi el crim que el porti a la perdició. Tannhäuser, l’heroi wagnerià, en canvi, cerca la redempció: atrapat en un món espiritual que no és el seu ni el satisfà, és rebutjat també en el món real; la seva obsessió és obtenir el perdó, poder recuperar la seva humanitat, la seva ànima, la seva essència. La llibertat és també l’obsessió de Lucia di Lammermoor: atrapada en un matrimoni que no vol, allunyada de l’home que estima, enclaustrada per una família insensible, la seva via d’escapament és la bogeria i l’assassinat; paga cara la seva llibertat, però prefereix la mort real a la mort en vida.
Finalment, a Les contes d’Hoffmann, l’obsessió del protagonista és també la llibertat, en aquest cas la creativa: el poeta que rememora els seus antics amors el que cerca, en realitat, no és evocar un passat millor, sinó recuperar una antiga inspiració que s’ha anat marcint amb el temps. Borratxo de poesia, necessita que no morin els seus records per poder generar noves emocions. Perquè, al cap i a la fi, en això consisteix l’òpera: en aconseguir que no hi hagi ni un sol dia en què no ens emocionem.