Don Giovanni

La Veu del Liceu 02

Les darreres hores d’un seductor en decadència

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Don Giovanni és l’arquetip del conqueridor de cors, del depredador d’alcoves; és un triomfador sexual que col·lecciona dones i anota totes les seves gestes d’amor en un catàleg interminable. Però a l’òpera de Mozart, Don Giovanni, que viu el seu últim dia al món, no aconsegueix culminar cap de les seves aventures eròtiques. Donna Elvira li jura venjança per despit, Donna Anna el rebutja quan assalta la seva alcova i la jove Zerlina se li escapa en l’últim moment. Encara que no està especificat així al text de Lorenzo Da Ponte, aquest Don Giovanni ha perdut el seu toc màgic –el knack, com en dirien els anglesos–, està al seu ocàs viril, i d’aquí ve l’actitud fatxenda en la qual s’aplica al llarg de tota l’òpera: és un home amb l’orgull ferit perquè ja no és el que era. És conscient de la seva decadència i no suporta veure com s’acosta al seu final –raó per la qual, voluntàriament, s’immola i es deixa arrossegar a l’infern acompanyat pel Commendatore, perquè ja no té res per què lluitar.

Christof Loy ha construït la seva versió de l’obra mestra de Mozart a partir d’aquesta premissa: Don Giovanni es precipita a la seva fi, i això n’explica tant l’aspecte –amb la llarga cabellera grisa i un caminar cansat–, com l’entorn, embolcallat en ombres, que serveixen com a metàfora de la senectut i del final de la vida. Don Giovanni vol demostrar que encara pot recuperar el seu antic vigor, però totes les oportunitats es frustren.

Aquesta producció, original de l’Òpera de Frankfurt estrenada el 2014, recolza en totes les lectures entre línies que pot suggerir el text de Da Ponte. Christof Loy entén el llibret de Don Giovanni no com un text del segle XVIII –fonamentat en la raó i la simetria–, sinó com un preàmbul del Romanticisme, en què les pulsions de l’ànima dominen el comportament racional, de manera que anteposa la interpretació psicològica de les motivacions dels personatges –l’afany de venjança, la passió cega, la frustració, el cansament, la curiositat eròtica, la temptació del perill– a la mera literalitat del text. D’aquí ve que la posada en escena ens pugui semblar minimalista: en cas de ser massa descriptiva i narrativa, es contribuiria a distreure l’atenció del que és veritablement important.

I és que l’important en aquest Don Giovanni rau en el que passa per la ment dels personatges, tots ells dominats per una obsessió personal. El primer acte discorre en un únic espai –el palau del Comanador és, al seu torn, la vila de Don Giovanni, on també s’esdevenen la temptació de Zerlina i la conspiració de Donna Elvira–, mentre que el segon es divideix entre el cementiri i, una vegada més, el gran saló del palau, on cada vegada és més forta la presència de l’espectre que arrossegarà el protagonista a la seva perdició. Christof Loy ens suggereix que, l’últim dia de la vida de Don Giovanni, el destí està escrit i no es pot evitar, perquè en el fons ja havia arribat fa temps al final del camí: vell, cansat i canós, incapaç de tornar a conquistar cap dona, el seu últim gran gest és abandonar-se a un impuls primari final, l’oposat a l’eros, que és la mort.

Don Giovanni no suporta veure com s'acosta al seu final, raó per la qual s'immola i es deixa arrossegar a l'infern, perquè ja no té res pel que lluitar.

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Themes: Òpera, Mozart

Keep scrolling to see the next article

Load next