La història de Marc Antoni i Cleòpatra ha estat una de les fonts de relats principals —com a mínim, al món occidental— des que va tenir lloc, ja fa més de dos mil anys.
Les tres guerres civils que van portar Roma d’un règim republicà a un d’imperial constitueixen, probablement, el període més ben documentat de l’edat antiga. Als nostres dies han arribat desenes d’escrits, cartes, inscripcions epigràfiques, relats de pocs anys després recollits per grans historiadors i altres documents que ens han ajudat a fer-nos una idea força clara d’aquelles dècades. Els protagonistes d’aquells fets se’ns fan més humans que molts altres personatges del passat, sovint més envoltats de llegenda que no pas de dades fidedignes.
La història de Marc Antoni i Cleòpatra ha estat una de les fonts de relats principals —com a mínim, al món occidental— des que va tenir lloc, ja fa més de dos mil anys. Cleòpatra era descendent directa de Ptolemeu I Soter, el general macedònic que, després de la mort d’Alexandre el Gran, va aconseguir conservar Egipte sota el seu control. La darrera dinastia faraònica, doncs, va ser macedònica, i fins a Cleòpatra, que va fer servir l’egipci gairebé tres segles després, a la cort egípcia només es parlava grec clàssic. Quan el pare de Cleòpatra, Ptolemeu XII, va morir, va deixar el regne als dos fills que li quedaven, Cleòpatra i el seu germà petit, Ptolemeu XIII, formalment un matrimoni, com era costum a Egipte.
El jove Ptolemeu estava molt mal aconsellat. Els alts càrrecs del pare es van posar al seu costat, davant de Cleòpatra, convençuts que seria molt fàcil dirigir-lo. Va ser aleshores quan Roma hi va interferir. Durant la segona guerra civil romana, Juli Cèsar es va enfrontar a la batalla de Farsàlia amb Pompeu i el va derrotar. Pompeu va fugir cap a Egipte, però Ptolemeu XIII va parar una trampa al romà i el va assassinar, convençut que això agradaria a Cèsar. Cèsar, potser, hauria fet executar Pompeu, però el que és segur és que no li va agradar gens que un estranger matés un romà eminent.
Cleòpatra es va presentar a Cèsar amagada dins d’una catifa. Era una dona jove, atractiva i molt intel·ligent. Es van aliar, tant en la política egípcia com al llit. Des que es van conèixer, la tardor del 48 aC, fins que ella es va quedar embarassada, la primavera del 47 aC, no va passar ni mig any. A finals d’estiu va donar a llum un fill, al qual va posar de nom Ptolemeu Cesarió. A Cèsar no li quedava cap altre fill viu i, per tant, el nen podia ser perfectament l’hereu de Roma i d’Egipte al mateix temps. Quan Cèsar tornà a Roma va aconseguir, amb una barreja hàbil de violència i mà esquerra, prendre el poder. I quan arribà pràcticament a dalt de tot, una conspiració senatorial el portà a la mort.
Cèsar no havia gosat tirar endavant moltes de les reformes i canvis que havia pensat. El seu lloctinent, Marc Antoni, seria el que implementaria aquestes reformes i el faria triomfar sobre els conspiradors senatorials. Marc Antoni, només morir Cèsar, anirà a la mansió del dictador, agafarà les notes que tenia, les retocarà al seu gust i les presentarà al Senat perquè siguin ratificades. Amb el que Marc Antoni no va comptar va ser que el testament de Cèsar nomenava hereu el nebot-net, Octavià —aviat anomenat August—, que estava de viatge a Grècia quan va tenir lloc l’assassinat. Octavià, només arribar a Itàlia, va reclamar els diners de l’herència i va utilitzar-los per aconseguir la lleialtat de bona part dels soldats de Cèsar. A més, va anunciar que perseguiria els assassins de Cèsar i va repartir generosament els diners que tenia i els que no tenia, davant la mirada atònita de Marc Antoni, que, de sobte, es veia fora del joc polític per un jovencell descarat. Octavià i Marc Antoni, poderosos però en un moment molt inestable, no van tenir més remei que pactar. Marc Antoni es dedicaria a lluitar contra els assassins de Cèsar, mentre que Octavià es quedaria a Roma, aparentment més feble, però tramant aliances per al futur. L’aliança, a qui van sumar un patrici ancià, Lèpid, va esdevenir mortal: van elaborar unes llistes de 2.300 senadors i cavallers que van ser executats, entre els quals Ciceró. Després, Octavià i Marc Antoni van derrotar conjuntament a Filipos la resta de partidaris del Senat. Aquella victòria va canviar el rumb dels dos rivals: mentre que Octavià es va quedar a Roma, Marc Antoni va marxar cap a l’Orient, on el seu sentit teatral de la vida es podia desenvolupar millor. La tardor del 41 aC va conèixer Cleòpatra, que es va presentar a Tars a bord d’una galera amb la popa d’or, asseguda sota un baldaquí també d’or i amb tota la nau plena de pètals de rosa. Naturalment, Marc Antoni i Cleòpatra van començar una relació. El romà va decidir passar uns mesos a Alexandria, on la parella va gaudir una vida d’orgies, teatre i festes en què es barrejaven la sofisticació i la sordidesa.
En aquells anys, Marc Antoni va ser presentat a les províncies orientals com el nou déu Dionís, cosa que va desagradar a la molt puritana Roma. Mentre que Octavià havia de lluitar amb la rebel·lia del fill de Pompeu, Sext Pompeu, Marc Antoni podia tenir un paper ambigu, afavorint formalment Octavià però fent poc o res contra les escomeses de Sext. Aquesta actitud va afeblir Octavià, però, malgrat que els seus partidaris hi van insistir, Marc Antoni no va arribar a trencar del tot amb el seu col·lega i rival. Va preferir estar-se a Atenes, on, allunyat temporalment de Cleòpatra, vivia una vida plaent, aclamat com un déu en vida i somiant en campanyes contra els parts. Per això, tornava a necessitar la reina egípcia i, per aquesta raó, li va cedir part de Fenícia, Síria i Judea. Octavià, des de Roma, va començar a fer discursos afirmant que Marc Antoni només era un borratxo, calçasses de la faraona i venut a l’Orient. Fins i tot va fer obrir el testament de Marc Antoni —cosa del tot il·legal— i va anunciar que el seu rival volia traslladar la capital de l’imperi a Alexandria i ser enterrat a la riba del Nil. Aquell acte va ser el trencament definitiu. Encara faltaven anys per al final de la tragèdia, però ja no hi havia marxa enrere. Les classes dirigents romanes es van afermar, en part per convicció, en part per conveniència, al costat d’Octavià. I les classes populars van començar a gaudir dels espectacles públics que Octavià va finançar generosament.
Marc Antoni i Cleòpatra van continuar amb l’encimbellament de la seva unió. Havien tingut bessons: al nen li van posar de nom Alexandre Heli (el Sol) i a la nena, Cleòpatra Selene (la Lluna). Es van acostumar a fer servir orinals d’or, es protegien amb mosquiteres (cosa que semblava una feblesa als ulls dels romans) i, fins i tot, Marc Antoni acostumava a fer massatges als peus de Cleòpatra en públic. Tot allò era considerat una gran degeneració oriental.
L’any 34 aC, Octavià va entendre que calia declarar la guerra a Egipte, per evitar així que, formalment, es considerés que iniciava una nova guerra civil. La campanya va ser un èxit per a les tropes occidentals. De mica en mica l’exèrcit i la flota de Marc Antoni es van haver d’anar retirant a la costa oriental de Grècia. El 2 de setembre del 31 aC, la flota antoniana i egípcia va sortir a la mar per tal d’intentar trencar el bloqueig de la flota octaviana, just davant del cap d’Àctium. Les flotes es van observar i, sobtadament, els vaixells egipcis, amb Cleòpatra a bord, van aprofitar un buit en la línia romana per fugir, amb el vaixell d’Antoni al darrere. La resta d’antonians es van quedar a lluitar i van ser derrotats.
Un any més tard, Octavià i les seves legions es van presentar a Alexandria. Marc Antoni va desafiar a un duel Octavià, però ell se’n va burlar. L’exèrcit de Marc Antoni va començar a desertar en massa i, l’1 d’agost els romans van entrar a la ciutat. Marc Antoni, desesperat, es va intentar suïcidar, però només va quedar molt malferit. Cleòpatra, que s’havia tancat amb les esclaves al seu propi mausoleu, va portar l’agonitzant Marc Antoni amb ella perquè morís als seus braços. Octavià volia capturar viva Cleòpatra, per tal d’exhibir-la com un trofeu pels carrers de Roma, i la va mantenir tancada al mausoleu. Al novè dia, la reina va aconseguir introduir al recinte un cistell de figues que contenia dues cobres, que va fer servir per suïcidar-se, igual que les seves dues esclaves. El jove Cesarió també va ser assassinat i Alexandre Heli, encara que inicialment va fugir, també va patir la mateixa sort poc temps després.
Moria allí la possibilitat d’un món diferent del que hem conegut. Octavià s’acabaria convertint en l’emperador August i construiria un imperi basat en uns principis que, per bé i per mal, reconeixem ara com a propis. Marc Antoni i Cleòpatra, empeltats de les tradicions orientals, segur que haurien forjat una civilització que hagués mirat abans i d’una altra manera la futura influència del cristianisme. No ens podem permetre el luxe de l’especulació històrica, però sí que podem gaudir d’un art —en la poesia, en la literatura, en el teatre, en l’òpera— que ens permet albirar què hauria pogut ser i no va arribar a ser.
Enric Calpena
Historiador i professor de la URL