Hèctor Parra i Calixto Bieito estrenen 'Orgia' al Liceu

• Orgia és un coencàrrec i una nova coproducció entre el Teatro Arriaga Antzokia de Bilbao, el Festival Castell de Peralada i el Gran Teatre del Liceu que integra molts ingredients importants, entre ells, l’estrena a Barcelona de la partitura lírica d’Hèctor Parra, un dels compositors catalans amb més projecció internacional. 
• Al seu costat, Calixto Bieito posarà tota la seva genialitat en la dissecció dels personatges protagonistes d’aquesta tràgica història autodestructiva d’un matrimoni. 
• Després de dues col·laboracions operístiques prèvies entre Calixto Bieito i Hèctor Parra —Wilde (2015) i Les bienveillantes (2019)—, ara han treballat sobre el text original d’Orgia (1966), que parla del malestar de l'ésser humà en la societat capitalista, dominada pel consum i la uniformització.
• Escrita per a tres veus i orquestra de cambra, Orgia basteix ponts entre l'òpera expressionista del segle XX i les últimes avantguardes, amb algunes cites barroques. El mestre Pierre Bleuse es posa al capdavant de l’Orquestra del Liceu, fent brillar una enèrgica partitura amb les veus de Aušrinė Stundytė, Christian Miedl i Jone Martínez.
• A Orgia, l’amor i el sexe estan al servei d’una destrucció sàdica. L’acció transcorre a casa d’un matrimoni, un espai tancat on l’angoixa i el remordiment projecten ombres monstruoses. L’única manera que tenen de suportar la seva relació és amb un ritu sadomasoquista que canalitza les frustracions amb el dolor.
• Amb el suport d'Idealista.

En la seva tercera col·laboració en una òpera, el compositor Hèctor Parra i el director d'escena Calixto Bieito aborden una brutal obra de teatre de Pasolini, escrita el 1966, Orgia, que es podrà veure al Gran Teatre del Liceu els dies 11 i 13 d’abril. L’obra parla del malestar de l'ésser humà en la societat capitalista, dominada pel consum i la uniformització i que penalitza la dissidència i el desig de ser diferent. 

La producció

En gran mesura, a més d'una tragèdia sobre l'esperit del segle xx, Orgia també és un drama domèstic: parla d'una parella que ha acabat avorrint la seva vida en comú, que no té res a dir-se —si és que alguna vegada va tenir alguna cosa en comú— i que ha arribat al punt en què només se sap comunicar per mitjà de la violència en una relació sadomasoquista altament tòxica. Per tant, l'horror de la història està tancat entre les parets de casa seva: un pis modest, de classe mitjana, que vol ser una metàfora de la condició petitburgesa com una presó o un infern.

La producció creada per Calixto Bieito és extremadament fidel a l'obra de teatre de Pasolini. El llibret respecta gairebé la integritat del text —Bieito, que s'encarrega de l'adaptació, només ha retallat algunes línies redundants o innecessàries per agilitzar l'acció sense que es perdi cap sentit profund del missatge de l'autor— i això significa que tota l'acció transcorre a casa d'aquest matrimoni en ple procés de descomposició. L'escenografia presenta, doncs, un pis modest i confortable amb una decoració típica dels anys seixanta en què totes les habitacions estan a la vista: el rebedor, la sala d'estar, el dormitori. Gràcies a aquesta familiaritat amb l'entorn —podria ser el pis de qualsevol espectador— i la concentració de l'espai, podem veure Orgia com una peça tèrbola, ja que tot el que hi passa —les confessions dures dels personatges i els seus actes abjectes— es produeix en un lloc delimitat i arriba a ser opressiu. La música de Parra, visceral i dissonant, fa que augmenti fins al límit la sensació de malson.

Un dels missatges de l'obra és que la societat capitalista converteix les persones en conformistes, en simples consumidores, i n'acaba anul·lant la iniciativa i el sentit crític. El personatge de l'Home acaba admetent que és homosexual i assumeix que aquesta societat mai no el deixarà sortir de l'armari i mostrar-se com a diferent davant la resta: d'aquí ve el seu malestar i la seva posició incòmoda en el matrimoni, ja que el fa servir de façana per projectar una imatge correcta de marit exemplar, de petitburgès sense cap aspiració. La Dona, per la seva banda, situa l'origen del seu malestar en la descomposició de la seva ànima: troba a faltar un temps passat més tranquil, menys accelerat, en què cada pas a la vida tenia un sentit, i alhora es troba atrapada en un matrimoni amb un home a qui no estima i amb uns fills que no ha desitjat. 

Un dels aspectes que Calixto Bieito ha cuidat més és la dramatúrgia. Sabem l'atracció que té per l'escabrositat i la violència, i Orgia en va sobrada, però en aquesta obra no hi ha cap gest agressiu gratuït. Els cantants han de ser creïbles en totes les seves confessions i disputes, ha de semblar que van molt de debò quan amenacen de pegar o accepten rebre un dany físic. En definitiva, tot el que succeeix a l'escenari ha de ser fidel a la idea de Pasolini de criticar la corrupció moral de la societat contemporània a través de la representació del comportament més cruel i la cerca de la catarsi. 

En certa manera, Orgia és un precedent de la pel·lícula Salò o els 120 dies de Sodoma, una de les obres més polèmiques de Pasolini i, alhora, la que millor encarna la seva denúncia de la societat de consum com una forma encoberta de feixisme, ja que troba el seu poder en la submissió de la massa a un pensament únic. 

La partitura

A Orgia només hi ha tres papers, i tots tres presenten una dificultat extrema tant pel que fa a la interpretació dramàtica com a la purament musical.

La partitura d'Hèctor Parra desenvolupa un lirisme fluid i orgànic que, segons la natura del text, pren formes diferents: allà on el flux de la paraula és més ràpid i els diàlegs són més vius i tallants, les línies melòdiques segueixen de prop els perfils sinuosos i ritmats de la llengua italiana original. S’accentuen així els principals colors fonètics de cada frase amb dinàmiques i registres més extremats, mentre que els passatges de transició s’expressen amb una veu quasi parlada. En certs moments puntuals, d’acord amb les característiques del text pasolinià, el cant líric dona pas a una veu purament parlada i despullada de tot lirisme. No obstant això, en altres moments, el cant líric s’eleva per sobre de l’orquestra, que el contrapunta amb sonoritats d’espectre estrident i textures inestables, posant en evidencia la fragilitat i l’efímera bellesa de la condició humana. Així, en aquests passatges, les línies melòdiques es dilaten explorant colors i registres marcadament operístics, propers a la tradició italiana.

En els passatges on els personatges d’Orgia experimenten el contrast, tant propi de Pasolini, entre el present consumista i deshumanitzador i un passat preindustrial per ell idealitzat, la música orquestral a través dels sons de l’arxillaüt i de l’harpa es transforma per tal de conduir-nos als orígens del gènere operístic, tot citant passatges clau de l’Euridice de Peri i l’Orfeo de Monteverdi. El clímax líric d’Orgia el trobem en el moment en què la protagonista femenina, al final de l’Episodi IV, planifica i executa el terrible acte de Medea, a través d’una enigmàtica sarabanda de dotze minuts inspirada en la de la Suite Francesa núm. 6 de Bach.

La veritable dificultat d'Orgia, però, rau en la interpretació: no hem d'oblidar que es tracta de l'obra gairebé íntegra de Pasolini —el llibret és el text original amb algunes parts retallades per agilitzar la representació, però no varia gens ni mica ni el sentit ni el propòsit— i, per tant, l'exigència dramàtica és molt alta. Això obliga a comptar amb intèrprets que, a part de de ser cantants versàtils i enèrgics, també han de ser bons actors. En aquesta producció, els dos papers principals se'ls repartiran la soprano lituana Aušrinė Stundytė, que ja va cantar Orgia a l'estrena a Bilbao el 2023 i que destaca per dominar diversos papers del repertori barroc —sobretot Dido, a l'òpera de Purcell— i dels clàssics modernistes del segle xx signats per Strauss, Bartók o Penderecki. El paper principal masculí serà per al baríton alemany Christian Miedl, l'únic dels cantants que no va participar en l'estrena a Bilbao. Miedl està especialitzat en papers del classicisme i el primer romanticisme —Rossini, Mozart—, així com en estrenes del segle xxi. L'altre paper femení, el de la Noia, serà per a una altra soprano, la biscaïna Jone Martínez, una de les millors veus joves nacionals del moment que també està especialitzada en música barroca i contemporània.

Els acompanyarà l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en format de cambra, ja que la partitura està escrita per a un conjunt petit d'instruments. El director musical serà el francès Pierre Bleuse, un dels mestres més importants del moment en la creació contemporània. No en va des d'aquesta temporada és el director titular de la prestigiosa formació Ensemble Intercontemporain, que té un vincle molt estret amb l'IRCAM de París i va ser fundada per Pierre Boulez. La seva presència és, doncs, una garantia de rigor en l'execució d'una partitura plena de matisos i passatges estremidors.

Amb el suport de: