Moltes vegades s’ha considerat La flauta màgica com una òpera ideal per a públics joves, però sota l’aparença de comèdia fantàstica s’oculta una obra clau de l’esperit de la Il·lustració. David McVicar ambienta la seva producció en el segle XVIII i busca unir les dues lectures habituals de la peça: com a conte de fades, i com a ritual masònic, i en aquesta síntesi aconsegueix un miracle teatral de primer nivell, tan profund com divertit.
La flauta màgica no va ser la última òpera composta per Mozart –aquesta va ser La clemenza di Tito–, però sí la última que es va estrenar, i la que encara es representava quan el compositor va morir el desembre del 1791. Creada a partir d’un llibret d’Emmanuel Schikaneder –al qual havia conegut a Salzburg alguns anys abans, i amb el qual mantenia una estreta amistat, tant es així que va ser qui el va introduir en la masoneria–, l’òpera va ser també el primer intent de Mozart de trobar una alternativa laboral com a compositor fora de la cort de Viena, on les coses s’havien començat a posar difícils per als músics després de la mort de l’emperador Josep II, gran valedor de Mozart i protector il·lustrat de les arts.
Schikaneder era, a més d’escriptor, també empresari i baríton, i va encarregar a Mozart una òpera per estrenar en un teatre popular. Havia de ser, per tant, en alemany, còmica i fàcil de cantar –és, per tant, un Singspiel–, però alhora li va presentar un text que resumia algunes de les claus de l'ideal maçònic i els seus rituals, una càrrega simbòlica que acostuma a dificultar l'accés a la història als no iniciats. En la superfície, és un conte infantil: el príncep Tamino, perdut en el bosc i assetjat per una serp mortal, se salva de la mort gràcies a l'acció de la Reina de la Nit, una mare dolorosa, la filla de la qual, Pamina, està retinguda per un tal Sarastro. A canvi de salvar-li la vida, Tamino hauria d'anar al rescat de Pamina, i l'ajudarà un maldestre caçador d'ocells, Papageno, un home simple que només aspira a trobar una esposa. En el palau de Sarastro, Papageno troba Pamina –descobreixen que tots dos busquen el mateix: l'amor–, i Tamino es creua amb Sarastro, que li il·lustra en la veritat: ell representa la saviesa, la intel·ligència i el bé, mentre que la Reina de la Nit és el símbol de la foscor, la por i la irracionalitat, i per tant era important que Pamina sortís de la seva influència. Després de sotmetre Tamino i Papageno a una sèrie de proves rituals, tots dos superaran la seva formació i obtindran el que busquen: amor, felicitat i coneixement. Al final de l'òpera, les forces del bé derroten les del mal.
Sota aquest argument, la qual cosa subjeu l'ideal de la Il·lustració del segle XVIII, del qual va participar de manera molt activa la maçoneria. Els maçons concebien el món com una entitat ordenada i harmoniosa concebuda per un déu-arquitecte just i savi: l'objectiu de l'ésser humà era participar d'aquest equilibri buscant el coneixement, i fugint de la superstició. És el mateix alè que va motivar, també, el naixement de l'Enciclopèdia de Diderot i d’Alemebert, el sistema polític del despotisme il·lustrat i el desenvolupament del sistema científic: la ferma creença que gràcies a la Raó es podia aconseguir un progrés sense límits. La flauta màgica és, per tant, una òpera en clau, on el conte de fades –replet de perills, objectes màgics i imprevistos girs de guió que ens omplen de sorpresa– es complementa amb claus de difícil interpretació, com la persistent presència del número tres i els jocs melòdics que contrasten la ira i la serenitat –en les àries de la Reina de la Nit i les de Sarastro–, l'ímpetu i la pausa, la venjança i el perdó.
Si no es comprèn aquest subtext maçònic i il·lustrat, La flauta màgica pot tornar-se una òpera una mica confusa, però en el cas que això ocorregués, hi ha alguna cosa que comunica amb tots els públics amb total transparència: la brillantor dels seus números musicals, des de l'obertura –un prodigi de dinamisme típic de Mozart– a les àries vibrants de Papageno i la Reina de la Nit, sense oblidar els deliciosos duets, les marxes de presentació de la lògia de Sarastro i una infinitat de melodies immortals. D'allò més accessible a allò més arcà, La flauta màgica és un clàssic inesgotable.