Rafael R. Villalobos, la nova sensació europea en la direcció d’escena, presenta la seva lloada producció de Tosca, una versió del drama de Puccini que denuncia l’auge del feixisme sense amagar l’enorme pulsió de sexe i violència que batega dins la història.
Tosca és una obra que pertany al gènere del melodrama: s’hi presenta un amor apassionat, entre Tosca i Cavaradossi, que recorre l’argument, i que acaba amb la mort cruel de la parella, per la impossibilitat de culminar el seu desig d’estimar-se en llibertat. Davant d’aquesta situació, apareix una pregunta natural: qui o què impedeix que la parella pugui estar junta? Sens dubte, se n’encarrega el tercer vèrtex d’un triangle malaltís, el baró Scarpia. Però Scarpia és molt més que un home despitat que empra la seva maldat per assassinar Cavaradossi i sotmetre sexualment Tosca, perquè a l’òpera també fa el paper de pinxo i braç executor d’una tirania. Així doncs, si acceptem Scarpia com una metàfora del poder corrupte, aleshores es pot posar en primer pla la trama política que recorre el llibret per trobar en Tosca significats profunds. Per exemple, ¿la política tendeix a protegir l’art o bé l’ataca? I si s’escau això darrer, quin perill real tenen els artistes? A la seva producció, que prèviament ha passat per Brussel·les i Montpeller, el jove director d’escena sevillà Rafael R. Villalobos converteix la seva Tosca en una al·legoria del feixisme i la seva tendència natural a immiscir-se en totes les llibertats de l’ésser humà, i especialment la sexual i la de creació.
En la historia original de Tosca, que transcorre a Roma el 1800, Cavaradossi és un liberal –per tant, partidari de la Revolució Francesa i de Napoleó Bonaparte–, mentre que Scarpia és el cap de la policia del Vaticà, un agent polític al servei del règim absolutista del Papa. Si això ho traslladéssim al present, aleshores Cavaradossi seria un defensor de l’emancipació individual i dels drets humans, i Scarpia un còmplice de la intolerància que representaria la temptació feixista. Per reforçar aquest simbolisme, Villalobos ha decidit d’acompanyar l’acció amb la inclusió a l’escenari de personatges, obres d’art i situacions que reforcen la tesi que el poder té por de l’art, i que l’art fa bé de sentir-se amenaçat pel poder i de combatre’l.
Villalobos se centra en dos noms principals: el director de cinema i escriptor Pier Paolo Pasolini –assassinat el 1975, i que va ser amenaçat en vida per les faccions feixistes que van sobreviure a Itàlia després de la fi de la Segona Guerra Mundial– i el pintor barroc Caravaggio. Caravaggio apareix al final del segon acte, just després que Tosca apunyala Scarpia: com si fos un teló de fons, es desplega una reproducció del quadre Judit i Holofernes, una escena bíblica en què la dona violada decapita l’assetjador. I Pasolini plana per tota la producció: la seva és una figura gairebé especular de Cavaradossi, i fins i tot apareix a l’escenari com un personatge silenciós que interactua físicament amb els cantants. Al final, la lectura esdevé transparent: Tosca és, sens dubte, una víctima de les estructures del poder, però Cavaradossi no n’és una víctima menor, ja que tots dos encarnen les virtuts revolucionàries de l’art i l’amor.
A més dels dos amants, cal esmentar la tercera figura principal de l’òpera, Scarpia. Villalobos traça un perfil del cap de la policia del Vaticà que en potencia totes les qualitats més baixes i els vicis, particularment la luxúria. De manera especial el segon acte s’emmarca en un context molt pasolinià: el Palazzo Farnese, seu del poder policial a Roma, apareix com si fos una seqüència de la pel·lícula pòstuma de Pasolini, Salò, o els 120 dies de Sodoma, una versió lliure de la novel·la del marquès de Sade en què el director feia un retrat cruel del poder de Mussolini. Salò és una pel·lícula impactant, explícita en la representació del sexe immoral i la violència física, i l’escenari es transforma en la ressaca d’una orgia, en què la decoració a l’escenari consisteix en retrats de joves nus. Els quadres tenen un paper central en aquesta producció: tant el retrat de la Magdalena del primer acte com els nus del segon i la versió de Caravaggio han estat creats pel prestigiós artista Santiago Ydáñez, guardonat amb el premi de pintura BMW 2018.
Amb tots aquests elements Villalobos aconsegueix crear una Tosca esmolada en tots els seus elements principals: un amor impossible torpedinat per la maldat, un malvat com a metàfora perfecta de la corcadura del poder, una aurèola de sexualitat i depravació que el llibret té subjacent, i una violència derivada d’una realitat tòxica, irrespirable, que es crea quan el mal abasta totes les esferes d’influència. Tanmateix, ni que sigui immolant-se, tal com Tosca ho fa al final de l’obra, l’art en surt com a guanyador. Però... a quin preu?