La producció de Mario Gas de 'L’elisir d’amore' celebra 20 anys al Liceu. Després de passar pel Festival Grec i Peralada, aquesta versió realça l’humor de Donizetti traslladant l’acció a una petita ciutat italiana del 1922. Amb referències al cinema musical i a Fellini, Gas crea una festa escènica plena de nostàlgia i melancolia que continua captivant i fent somriure el públic.
La producció de Mario Gas per a L’elisir d’amore té una història llarga i bella que cobreix un arc temporal de més de 40 anys. Aquesta circumstància no és excepcional, ja que hi ha moltes versions escèniques que s'han reposat amb regularitat als teatres més importants del món, algunes amb més de mig segle de vida —al Liceu, sense anar més lluny, el 2020 es va recuperar l'escenografia històrica per a l'Aida de Verdi que va crear Josep Mestres Cabanes, i que es va estrenar originalment el 1945—. Però no és menys cert que les produccions que desafien el pas del temps són una minoria heroica que resisteix en un circuit sempre necessitat de sorpreses i novetats. Els motius que expliquen la longevitat de la proposta de Gas són fàcils d'entendre, perquè s'ajusta com un guant a l'esperit de l'òpera de Donizetti, en realça totes les virtuts, n'amplifica el poder còmic i a més permet que la història flueixi amb naturalitat. Tanmateix, això no implica que sigui una producció simple: de manera subtil, també inclou un comentari polític, però sobretot el que fa és resumir, de manera intel·ligent, una continuïtat històrica de la comèdia al llarg del temps, des del segle XVIII fins a l'edat daurada del cinema musical. En resum, aquesta versió facilita entrar a L’elisir d’amore, passar-s'ho bé amb la trama absurda que té i reforçar-ne la connexió emocional amb els nostres records col·lectius relacionats amb les comèdies clàssiques.
L'origen d'aquesta posada en escena cal buscar-lo a Barcelona a principis dels anys vuitanta. En aquell temps, Mario Gas —una figura, sobretot, de la comèdia teatral que ja s'estava fent un nom en el circuit popular— s'havia interessat per l'òpera, i va presentar diversos muntatges de títols coneguts al Festival Grec. L’elisir d’amore es va estrenar la temporada del 1983 i va ser un gran èxit que, com passa amb la majoria de produccions operístiques, semblava que havia esgotat el seu recorregut tan aviat com va acabar l'última funció. Però aquell Elisir havia deixat un record agradable —Mario Gas havia proposat una escenificació divertida que apuntalava totes les virtuts d'una història, d'altra banda, molt ben escrita per Felice Romani— i el Festival de Peralada va suggerir recuperar-lo per a l'edició que en va fer el 1993, coincidint amb el desè aniversari. No va ser fàcil, perquè gairebé tot s'havia perdut, i es va haver de partir de zero i va caldre reconstruir els decorats i el vestuari a partir de fotografies velles. Però una vegada més, L'elisir de Gas va tenir un efecte màgic i va tornar per quedar-se. El Liceu va recuperar la producció la temporada 1997/1998 —quan les funcions es feien al Teatre Victòria, perquè encara no s'havia acabat la reconstrucció després de l'incendi del 1994—, i poc després se li va encarregar a Gas una revisió per estrenar l'any 2005. Aquesta és la versió que s'ha mantingut fins avui, 20 anys després.
«El mestre veneçolà Diego Matheuz, que ja va triomfar al Liceu el 2015 amb una altra comèdia de Donizetti, Don Pasquale, dirigirà les 15 funcions programades.»
Inicialment, Mario Gas va ser fidel al llibret i va situar la història en un poble italià, a principis del segle XIX, el mateix temps de Donizetti. Però a la versió del 2005 va decidir canviar el lloc i el temps: L’elisir d’amore es traslladava a una petita ciutat de la Toscana el 1922, just l'any de la Marxa sobre Roma de Mussolini, que es referencia en el vestuari de la tropa del sergent Belcore. Així, la història passava a ser encara més italiana, més urbana i més pròxima en el temps, i ens traslladava a una època en què coincidien la ingenuïtat d'uns personatges encara una mica rústics amb el començament de la pèrdua de la innocència —la dictadura i la guerra s'agiten subtilment en el rerefons—, i en què ja s'havien consolidat molts aspectes de la vida moderna: en aquesta ciutat hi ha premsa de masses —Adina és aficionada a les fotonovel·les—, llum elèctrica i vehicles de motor, com el sidecar amb què arriba el doctor Dulcamara.
En qualsevol cas, la producció de Mario Gas no intenta ser una peça d'època, sinó crear un entorn en què encaixi la història i permeti el més important, que és transmetre el seu bon humor. Felice Romani va indicar que L’elisir d’amore era un melodramma giocoso: melodrama perquè el protagonista, Nemorino, ho passa malament en no ser correspost inicialment en el seu amor per Adina, però jocós en els seus moments més inversemblants. I Gas manté aquesta gràcia essencial de l'òpera amb diferents homenatges a expressions històriques de la comèdia: per descomptat, els trets d'alguns personatges, com Belcore i Dulcamara, són molt exagerats, fidels a l'esperit de la commedia dell’arte i l'òpera bufa del segle XVIII de la qual emanava la peça de Donizetti, però també és fàcil reconèixer-hi homenatges al cinema musical de Hollywood —el fanal al centre de l'escenari permet a Nemorino un breu moment Cantant sota la pluja— i al de Federico Fellini, sobretot a les escenes col·lectives i, particularment, al començament del segon acte. Abans que torni a sonar la música després de l'intermedi, Mario Gas porta a escena el banquet previ a les noces d'Adina i Belcore i és fàcil apreciar-hi l'alegria i l'abundància de les celebracions mediterrànies amb vi i menjar, a la qual solen sumar-se —cal parar-hi atenció— no sols els cantants i el cor, sinó també l'equip de la producció i fins i tot el director musical.
«Mario Gas trasllada l'acció al 1922 i a una petita ciutat italiana moderna, amb llum elèctrica i vehicles de motor, sobre la qual comença a aparèixer l'ombra del feixisme.»
El secret de la llarga vida de la producció de Mario Gas, per tant, és transparent: consisteix a no enfosquir la història, no forçar-ne els límits, accentuar-ne les emocions —el poder còmic, però també les tensions dramàtiques que té— i fer partícip el públic d'una festa en què ningú se sent desplaçat.